Acampada contra una alta mèdica

Encaixonada en una tenda de campanya de tela, sobre un matalàs inflable i desenes de peces de roba i mantes al seu voltant, Nati López passa la tarda del seu quinzè dia acampada a les portes de la seu de l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques (ICAM). La jove fa més de 15 dies (des del 6 d'octubre) que és al carrer per reclamar que el Departament de Salut li revoqui l'alta mèdica que li van atorgar fa unes setmanes, un any i mig després de patir un ictus cerebral. El Tribunal Mèdic de l'ICAM, encarregat d'avaluar les incapacitats laborals, la considera apta per treballar. Ella discrepa. “Tant de bo pogués treballar i tornar a tenir una vida normal, però no puc. Tinc pèrdues de memòria, falta de sensibilitat al costat dret, migranyes, no aconsegueixo retenir informació i no suporto els sorolls forts ni els canvis de llum. Qui contractarà una persona que ha d'anar al metge almenys tres vegades per setmana?”, reflexiona. No pot treballar però tampoc li concedeixen la incapacitat permanent, denuncia.

Una carmanyola amb macedònia custodia la porta de drap que la separa de la fresca tardor barcelonina. Tres cadires plegables i un bany portàtil —també té problemes intestinals— completen la residència que l'acull de la pluja i el plugim dels últims dies sota una lona blava. Els transeünts s'apropen i pregunten a la Nati pel seu cas. Explica, per enèsima vegada —la seva història ha aixecat molta expectació mediàtica i veïnal—, la llarga agonia que l'ha portat a les portes de l'ICAM o, com ella l'anomena, “el Guantánamo sanitari”.

Historial

Amb només 33 anys, la jove té un historial mèdic de diversos centenars de pàgines. Un infart de cor fa tres anys i un ictus cerebral fa un any i mig capitanegen la seva història clínica. La noia, veïna de l'Hospitalet de Llobregat i comptable administrativa de professió, es va recuperar més o menys bé de l'infart i va tornar a la seva feina en una multinacional, encara que havia de portar bolquers de tant en tant per la incontinència que li provocaven les úlceres intestinals que encara patia. “Tenia una bona feina. No sóc una ni-ni. Cobrava bé i vaig cotitzar durant 10 anys. Vaig deixar de treballar perquè m'estava trobant molt malament”, recorda. Va treballar fins poc abans de l'accident cerebrovascular. Encara que a simple vista la rehabilitació hagi fet miracles i amb prou feines tingui seqüeles motrius, l'ictus la va deixar tocada. Visita setmanalment un reguitzell d'especialistes: cardiòlegs, pneumòlegs, neuròlegs, digestiòlegs, neuropsicòlegs, psiquiatres i ginecòlegs (pren anticoagulants i la menstruació la prostra al llit durant una setmana).

En el moment de l'ictus, la Nati estava a l'atur, així que quan li van donar la baixa per 18 mesos la jove cobrava una part proporcional de la prestació que tenia: 320 euros mensuals amb els quals ha viscut, no sense dificultats, gairebé 18 mesos. La seva advocada va demanar la incapacitat permanent al febrer però no l'hi van donar perquè, segons l'ICAM, “encara no s'havia esgotat la possibilitat de millora ni els recursos terapèutics”.

L'assumpte es va recórrer als tribunals i segueixen a l'espera de judici però, paral·lelament, al setembre, la jove va rebre una carta de l'ICAM en la qual, a més de denegar-li la incapacitat permanent, li donaven l'alta mèdica. Estava apta per treballar. “Em vaig quedar sense ingressos, sense res, i jo no puc treballar. Què més voldria, però no puc. M'estan condemnant a la indigència. Són inhumans”, protesta la jove.

La seva advocada, Marta Barrera, del Col·lectiu Ronda, espera que les mesures de pressió afavoreixin, almenys, una reunió amb la direcció de l'ICAM per arribar a un acord. Amb tot, asseguren, el cas de la Nati no és una excepció. Al seu despatx rep nombroses consultes per pledejar amb l'ICAM, una institució a la qual acusen, a més, de regir-se per criteris economicistes i atorgar més altes mèdiques per aconseguir els objectius econòmics que li marca l'Administració.

Pocs aires d'acord

Per la seva banda, la subdirectora general de l'ICAM, Consol Lemonche, nega els fets i assenyala que el conflicte amb la Nati és “un cas particular sense transcendència col·lectiva”. Lemonche rebutja, a més, que rebin pressions per donar més altes i apunta que ells només fan un informe i la decisió final de si el pacient és alta, baixa o incapacitat permanent depèn de l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS).

En el cas de la Nati, afegeix Lemonche, “es va veure que l'ictus ja estava resolt el juny de 2014, però es va allargar la baixa fins ara, quan es va veure que no hi ha patologia que li impedeixi treballar i no era necessari seguir de baixa”. La responsable de l'ICAM, que reconeix que va preparar un dossier amb el seu cas a petició del Departament de Salut, conclou: “El que hem valorat amb tots els informes que se li han fet, als quals podem accedir des de la història clínica compartida, són els seus antecedents i la seva situació actual i vam veure que estava bé”.

Amb pocs aires d'arribar a un acord, la Nati es manté ferma. Amb cansament acumulat i esgotada per les picades de mosquits i una fístula al melic que li acaba de sortir, insisteix que no se n'anirà. Diu que el més dur de les seves dues setmanes a la intempèrie no són les condicions en les quals viu, sinó “la realitat, la crueltat i les injustícies” que veu passar a l'ICAM. Alguns pacients es paren a parlar amb la Nati quan surten del Tribunal Mèdic, s'asseuen a la que han donat a conèixer com a “cadira de la depressió” i expliquen les seves penes a la jove. “Això és un drama, són històries diferents i alhora molt semblants a la meva”, apunta. La jove apunta que, posats a quedar-se al carrer, és millor començar al més aviat possible i protestant. “Jo he tingut un ictus però no sóc idiota. D'aquí no me'n vaig”, sentencia.