El dret d’asil

Los europeus saben què és ser refugiat: francesos, alemanys... Aquí, sense anar més lluny, per a un demòcrata són inoblidables les imatges d'Agustí Centelles dels republicans espanyols que fugien de Franco, maltractats als camps del sud de França. Allò va ser una vergonya per a les democràcies liberals. En aquest tràgic estiu del 2015, una nova vergonya internacional ha aparegut amb tota la cruesa als mitjans audiovisuals.

Dia rere dia, moren a les aigües del Mediterrani un nombre ingent persones que amb l'esperança d'arribar a les costes europees d'Itàlia o Grècia fugen de la guerra de Síria, de la violència del sinistre Estat Islàmic i d'altres conflictes que condemnen al partiment sirians, afganesos, kurds, iraquians, africans, etcètera. Tots ells, sotmesos a l'extorsió de les màfies que organitzen a preus desorbitats uns viatges que de vegades els condueixen a un tràgic final.

No és només responsabilitat europea però per raons geogràfiques la qüestió dels refugiats és, abans de res, un problema immediat de la Unió Europea. La seva resposta global encara ha d'arribar. Però sí que ho ha fet la particular d'alguns estats: construcció d'un mur –un altre!– entre Hongria i Sèrbia; a Grècia, gasos lacrimògens contra refugiats amb els seus fills i ancians a les cues per demanar asil; França enforteix a Calais la vigilància del túnel del canal de la Mànega perquè el Regne Unit –un interessat outsider de la Unió– es desentén del problema humà; a Espanya, les tanques de Melilla i Ceuta i la discussió mesquina amb els socis europeus per unes ridícules quotes d'asil. La cancellera Merkel, després d'estar callada durant un quant temps, recorda ara, arran dels atacs xenòfobs de l'extrema dreta, que sense la cooperació en l'acolliment dels refugiats perilla la lliure circulació dels ciutadans europeus per una bona part del territori de la Unió (Schengen).

L'actitud de les seves autoritats posa de manifest la falta d'una política exterior unitària per fer front al problema humà, jurídic i polític

L'actitud de les seves autoritats posa de manifest la falta d'una política exterior unitària que pugui fer front amb eficàcia al problema humà, jurídic i polític derivat de la crisi. El recent fracàs per arribar a un acord sobre les quotes de refugiats que cada Estat hauria d'estar en disposició de donar asil, i tota la disputa mesquina que l'ha envoltat, mostra la seva incapacitat política per donar resposta al repte dels conflictes bèl·lics a la seva àrea d'influència més propera. Per exemple, que a Síria el fet que un sàtrapa com Baixar al-Assad pugui encara mantenir-se en el poder fa recaure una greu responsabilitat en els actors decisoris de la política internacional. Sens dubte els Estats Units, la Xina, Rússia, però també la Unió Europea. I és aquí on el projecte d'una unió política amb veu pròpia en l'escena internacional és inexistent.

En el terreny jurídic la regulació europea del dret d'asil requereix una revisió. D'acord amb la Convenció de Viena del 1951, la condició de refugiat potencialment beneficiari de l'asil és atribuïda a qui té temors fundats de ser perseguit al seu país per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o per opinions polítiques. Fugir de la guerra és una causa legítima per demanar l'asil. A la Unió Europea, el Reglament 343/2003 del Consell, de 18 de febrer de 2003, sobre la concessió de l'asil determina que l'Estat que hagi expedit al sol·licitant un document de residència o visat que estigui vigent serà el responsable de la sol·licitud d'asil.

Qui fuig de la guerra no pot escollir l'Estat on desitjaria obtenir l'asil. La realitat del drama actual és que els estats on arriben els refugiats no són precisament una potència econòmica de la Unió que els permeti aportar-los garanties d'una vida digna. Sembla evident que, a més del compromís polític sobre les quotes que cada Estat membre ha d'assumir, seria necessària una reforma de la regulació del dret d'asil que flexibilitzés, amb regles objectives, les normes per determinar l'Estat responsable de la sol·licitud d'asil, perquè al sol·licitant li quedi un cert marge d'elecció per sol·licitar-lo. La Unió Europea i la comunitat internacional no poden mirar cap a una altra banda davant aquesta nova vergonya.

Marc Carrillo és catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra.