La fi d’un model

La investigació judicial entorn de les presumptes irregularitats comeses per l'exvicepresident del Govern espanyol i exdirector gerent de l'FMI, Rodrigo Rato, apunta més lluny que els suposats delictes fiscals que van donar lloc a una retenció precipitada del mateix Rato i a una maldestra tramitació dels càrrecs per part de les autoritats dependents del Ministeri d'Hisenda. El jutge Serrano-Arnal li va prendre declaració aquest dimarts durant tres hores sobre presumptes delictes de corrupció entre particulars (Rato podria haver cobrat una comissió d'almenys 835.000 euros a canvi de l'adjudicació de publicitat de Bankia a les centrals de mitjans Zenith i Publicis), blanqueig de diners i frau fiscal. Després de la declaració, Rato va quedar en llibertat, però el jutge li ha retirat el passaport i l'obliga a presentar-se una vegada al mes al jutjat.

Més enllà de l'òbvia apel·lació a la presumpció d'innocència, garantida pel sistema judicial, i les consideracions que puguin fer-se sobre les dificultats actuals d'un personatge públic d'especial rellevància durant els governs d'Aznar, és evident que la credibilitat de l'exvicepresident disminueix a passos gegants cada dia que passa, a mesura que es van acumulant noves proves i investigacions. Són inversemblants, per exemple, les explicacions ofertes sobre els diners percebuts per Rato procedent de les agències de publicitat.

És irremeiable interpretar que la investigació sobre Rato tindrà conseqüències polítiques per al Partit Popular. No estem davant d'un cas més de presumpta corrupció, en el qual una sèrie de persones parasiten diners públics amb la connivència de polítics i funcionaris subornats. Rodrigo Rato va formar part del nucli de poder i va actuar en la conformació del partit que va guanyar les eleccions el 1996. Malgrat que els seus suports interns hagin estat escassos durant els últims temps, disposava de prou prestigi per ocupar llocs rellevants i gaudir de relacions polítiques que no estan a l'abast de tothom. I així ho demostra la seva entrevista recent amb el ministre de l'Interior, causa d'un enrenou polític justificat.

El que de debò es ventila en el cas Rato és el final d'una manera de fer política i, sobretot, d'una manera de fer negocis. Si es confirmen les presumpcions de la justícia contingudes en els expedients d'investigació seríem davant d'un altre cas de caça i captura de comissions a canvi d'adjudicacions irregulars, a més d'intricats procediments per ocultar les obligacions fiscals. Aquest no és el model d'economia que volen els ciutadans i, per descomptat, tampoc el model que defensava en abstracte l'exvicepresident en els seus discursos.

Com és de rigor, els fets s'han d'investigar fins al final. Però també cal demanar una certa rapidesa que no estigui renyida amb el rigor; no és el mateix substanciar el cas en el termini d'entre 12 i 18 mesos que demorar-lo fins que es converteixi, a l'efecte dels ciutadans afectats i de la percepció social, en un cas etern i, per tant, oblidat. Tant els implicats (el jutge interrogarà 16 persones més a part de Rato) com els contribuents ho agrairan.