Avui estem d’aniversari

Era l’estiu, al mes d’agost, m’acabava de llevar i em disposava a esmorzar davant d’una plàcida vista del mar en calma. El mòbil em va aportar algunes notícies a través de la consulta d’elpais.cat mentre el sol s’alçava en el seu curs. Semblava que s’havia originat un escàndol en el món de l’atletisme internacional arran de les sospites de dopatge generalitzat, tot al voltant de l’Agència Mundial Antidopatge. Però tot d’una vaig tenir un despreniment de còrnia. Els ulls se’m van posar a fer pampallugues, el cor em va començar a percudir a la caixa mentre amb el dit resseguia la pantalla per veure la magnitud de la relliscada. L’esmentada Agència Mundial Antidopatge, l’AMA, havia estat rebatejada com la MESTRESSA, així mateix, terme que es repetia al llarg no d’una notícia, sinó de dues. Cobriment de cor. Entre espasmes incontrolables vaig poder enviar un missatge als companys d’elpais.cat perquè esmenessin el despropòsit a temps que la feta no corregués per Twitter. Per sort, un desfibril·lador em va tornar a la vida.

Serveixi l’anècdota no per criticar, sinó per lloar sense reserves la feina de les lingüistes d’elpais.cat, artífexs d’una excel·lència basada en el que Ariadna Pous, coordinadora de l’equip de correcció, anomena la traducorrecció; és a dir, el procés de traducció automàtica i posterior correcció humana de les notícies. De fet, és aquesta una tasca del tot contra natura. El cervell humà no està preparat per prestar el mateix grau d’atenció, en un sol acte de lectura, als diversos nivells de correcció que es produeixen en un mateix text (ortografia, morfologia, lèxic, semàntica, sintaxi, majúscules, puntuació, traducció, coherència, contingut), i menys si en el mateix espai vital hi ha un parell de redactors debatent sobre el procés, els d’esports canten un gol perquè és nit de Champions i un becari t’ofereix pastes perquè és el seu últim dia i resulta que se’n va. Per tant, l’error és consubstancial en aquesta feina (com en d’altres, de fet). És per això que la qualitat lingüística d’un text no depèn de la perícia del lingüista, sinó del nivell del text original i del volum d’errors que presenti; com més bo sigui el text a l’inici més bo serà al final. Atesa la dificultat intrínseca, doncs, el nostre cervell tendeix a validar tot allò que ja està validat en una primera ocurrència, i, per tant, a redundar en l’error si aquest ja s’ha produït. Amb una MESTRESSA, doncs, n’hi va haver prou per clonar la pífia.

Elpaís.cat plantejava de bon començament la necessitat de traduir material escrit en castellà per a l’edició en paper, però també de publicar textos concebuts i escrits en català

En aquest primer any de vida, elpais.cat ha representat tota una novetat en el panorama de diaris digitals en català pel tractament que havia de fer de la llengua. Cada mitjà té les seves servituds, i en aquest cas el projecte obria una via fins aleshores encara no explorada. Al costat d’altres diaris digitals concebuts i escrits en català, i al costat de diaris digitals que són sobretot abocadors del que es publica en paper, elpais.cat plantejava de bon començament la necessitat de traduir material escrit en castellà per a l’edició en paper, però també de publicar textos concebuts i escrits en català, tota una mena de tercera via que s’obligava a ser fidel a la normativa vigent (cap mitjà nouvingut hauria de tenir la temptació de saltar-se-la) però que alhora estava atenta a les novetats a la recerca de la proximitat. I el resultat s’hauria pogut convertir perfectament en un ni carn ni peix però ha esdevingut un estupend mar i muntanya. Millorable en endavant, evidentment, tant a través de la incorporació de noves veus que elaborin textos propis com per la possibilitat que algunes firmes catalanes que escriuen en castellà i després són traduïdes puguin recórrer el camí invers, fent que el castellà sigui gregari de l’original en català.

El format del diari, doncs, comporta una innovació, però n’hi ha una altra no tan visible pel lector però també decisiva: la cohabitació entre periodistes i lingüistes. Altre cop una tercera via. Tradicionalment els correctors han menjat a part. Vistos com una necessitat per poder publicar i emetre en condicions, els equips de lingüistes sempre s’han constituït en seccions formalment i físicament separades, amb una gent absorta en les seves dèries verbals que sovint treballen en règim stakhanovista i precari. O bé, i això passa en mitjans petits on el lingüista exerceix en solitari, aquest s’insereix en la redacció, on tanmateix la situació de minoria dilueix les seves propostes i l’adquisició d’una mínima autoritat esdevé hercúlia. En canvi, a elpais.cat la convivència entre professionals, taula amb taula, ha transmutat en una cooperació mútua que ha acabat beneficiant el lector, el qual, tot i desconèixer quin procés ha servit per resoldre un titular o gestar un tuit, rep el missatge de manera més clara, nítida, correcta i eficaç. Els correctors dels mitjans, sovint vistos com uns mestretites, a base de lectura i de consultes han acabat acumulant un pòsit de coneixement que els periodistes farien ben fet d’aprofitar. I a més són molt bons fent titulars.

Avui estem d’aniversari, després d’un any informativament intens que ha obligat a revisar i actualitzar molts termes, alguns de nous, d’altres de tota la vida però portats al primer pla: ebola, selfie, procés, consulta, lapao, caixer, estelada, dron, plebiscit, bilingüisme, nació, i més que en vindran. Que l’actualitat no s’acaba mai, i la llengua tampoc.

Per molts anys!