Un procés improcessable

Una setmana després del gran dia la sensació d'empantanegament és tremenda. Des de les diferents posicions, es va fer un gran esforç per mobilitzar voluntats, emocions i vots. No estem igual que abans, però tampoc el procés s'ha decantat. Hi ha participat més gent que mai. Gairebé la meitat dels participants van triar l'opció independentista en eleccions formals. Els partidaris del no són menys que els del sí. Però a cadascun dels fronts, la diversitat i pluralitat és evident. I tenim un sector gens negligible que, sense posicionar-se, suma les seves voluntats als que volen decidir lliurement el futur de Catalunya. Els que estan d'acord amb la independència no estan d'acord en com arribar-hi ni en qui n'ha de liderar el procés. Els que no estan d'acord amb la independència, proposen diferents sortides a una situació que reconeixen com a problemàtica. Ningú no vol continuar igual, però els camins que es proposen són notablement diferents.

El nou Parlament (amb data de caducitat) es constitueix en els mateixos dies en què es dissolen les Corts Generals. Quan tinguem nou Govern a Catalunya (si és que n'arribem a tenir), a Madrid funcionarà un Govern en funcions que només estarà pendent de la campanya electoral per al 20 de desembre. O sigui, que les primeres decisions d'un hipotètic Govern de la Generalitat que volgués aplicar el full de ruta previst, trobaria al davant un govern de l'Estat convertit en Estat major del Partit Popular que aprofitarà cada ocasió per tensar la campanya electoral, convertint la defensa d'Espanya en la seva estratègia principal, i obligant la resta de partits a alinear-se al voltant d'aquest tema. Patètic.

S'hauria d'haver anat més amb compte amb expressions que han facilitat potser les estratègies electorals, però que poden acabar fent més difícils les sortides posteriors. Un exemple és l'ús del terme unionista, que ens portava ràpidament a l'escenari nord-irlandès. Un escenari d'enquadrament en el qual, d'una banda, es col·locaven els sectors més ben situats econòmicament, amb majoria de persones de religió protestant, i partidaris de mantenir l'statu quo amb Gran Bretanya. De l'altra, gent amb pocs recursos, catòlics i partidaris de la independència. Se sumaven així línies de divisió i de conflicte, i es va generar un còctel del qual després resulta difícil sortir. Aquí, afortunadament, la situació és ben diferent, i per tant hauria estat millor no generar aquestes associacions ja que, de fet, hi ha més complexitat i barreja a Catalunya.

El procés continua, però ningú no sap ben bé qui el dirigeix ni cap a on va

Però, la dinàmica plebiscitària ha generat els seus efectes. Si observem el mapa electoral, veiem com tendencialment els sectors amb menys renda, amb pitjors nivells formatius, amb usos sociolingüístics i de connexió mediàtica preferentment en castellà, han votat molt menys les opcions independentistes. Tot ha quedat enfosquit per un debat de sentiments i emocions que ha provocat que moltes persones potser hagin acabat triant opcions polítiques que quadren poc amb els seus interessos i necessitats. L'eix esquerra i dreta ha continuat operant, però s'ha vist alterat pel marc dominant d'independència sí o no. En el sector independentista s'ha accentuat el gir a l'esquerra, mentre que entre els partidaris del no hi ha hagut un moviment (potser conjuntural) cap a la dreta de votants tradicionals d'esquerra. Les opcions que van pretendre sortir de la dinàmica binària van quedar anul·lades per un escenari en blanc i negre en el qual s'amenaçava els del mig amb el fet que els seus vots serien comptabilitzats en un extrem o l'altre. Hauríem d'anar amb compte amb el fet que la nova dinàmica electoral en què ja estem immersos no acabi accentuant aquesta divisió i segmentació en la qual s'uneixen diferents components, provocant les tensions que alguns partits busquen de manera poc dissimulada.

El procés continua, però ningú sap ben bé qui el dirigeix ni cap a on va. La situació electoral permanent en què estem des de la primavera passada està generant un cansament notable en una població ja molt sotragada pels efectes de la crisi i les incerteses econòmiques. S'havia fiat tot al que passés el 27-S per evitar quedar condicionats per l'escenari de les eleccions generals. No ha estat així. Caldrà propiciar situacions i buscar aliats que ens permetin finalment decidir en un referèndum.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB