De placebos i pedrotes

Hi ha aquests dies a Barcelona dues exposicions que són delictivament excèntriques, infames. La primera, al MNAC, té com a objectiu la revisió de les arts a Catalunya durant el període 1950-1977, un camí, sens dubte, llarg i penós, encara que en la mostra només ens desplacem de la cuina al dormitori, rere les cortines del qual treu el cap un torrent que en lloc d’arrossegar-nos, s’adorm. La segona, al Macba, teatralitza la Barcelona en blanc i negre de Xavier Miserachs, poblada de personatges anònims que semblen transitar o arraulir-se a la ciutat com animals nus.

Arts a Catalunya 1950-1977 és, diguem-ho de pressa, un impuls ventós al no-res, l’imperfet acabat del ja vist que no aprecia el més enllà. Els amables pedagogs d’aquesta afanyosa mélange d’obres, Valentín Roma, Juan José Lahuerta i Pepe Serra, combaten les veritats de la Història —oficial— amb una radical teràpia homeopàtica, sostraient-la de qualsevol impediment. La visita és recomanable només per comprovar el fiasco: estem en un espai fora del temps —i, per tant, de la vida—, pervertit, sobrecarregat, on les pràctiques artístiques que s’han desenvolupat a Catalunya durant tres dècades —Cobalto49, Dau al Set, l’informalisme, el conceptual, i fins Barceló (!)— es despleguen de manera plana com si estiguéssim —disculpin el símil— en un míting de Pedro Sánchez.

Però hi ha alguna cosa més, i és que res se’ns explica sobre el pensament més crític i extraoficial —si d’això es tractava— d’artistes, col·lectius i altres realitats també actives que van ser la base del que després cobraria forma a Dau al Set, Àlgol i Ariel, com Els Joves de Poblenou i els de Gràcia, el BETEPOCS (alumnes d’Arts i Oficis molts dels quals van optar per deixar les seves obres a mig fer), la importància del Saló d’Octubre o del Grup Lais. En resum, una mostra placebo que oculta o menysprea el crit de disconformitat de tants creadors l’obra dels quals no es va poder desenvolupar però que sens dubte van crear les bases de la realitat en què vivim. Com explica en el seu blog Arnau Puig (http://comanegra.com/blogs/arnaupuig/), membre de Dau al Set, espectador i filòsof compromès amb aquelles lluites culturals, “ells estaven també en la Història, eren la base de la piràmide, encara que després l’única cosa que admirem és la cúspide. Lamentablement aquesta exposició demostra com n’és d’urgent i necessari refer-ho tot”.

Llegim al “prospecte” que “la mostra és complementa amb la nova presentació d’art modern de la Col·lecció del Museu Nacional a la qual prolonga cronològicament, de tal manera que prefigura una possible exposició permanent desplegada fins al final de la dècada dels setanta, però tot assenyalant, també, visions monogràfiques futures, així com els fons documentals del museu”. Voilà la coartada! Perquè l’assumpte és fratricida. I és que aquí el que és veritablement important són les estratègies institucionals i no la Història en si. El MNAC vol guanyar-li la partida al Macba en termes historiogràfics i arxivístics. De moment, els temps s’estan complint, després de la dimissió del director del Museu d’Art Contemporani, Bartomeu Marí, i la seva substitució per Ferran Barenblit, el perfil al qual està més pròxim al del director d’una kunsthalle.

‘Arts a Catalunya

Prova d’aquest gir és la mostra fotogràfica sobre el treball de Xavier Miserachs, un suflé que només serveix per pervertir encara més el joc del “facin caixa” dels museus. Les imatges del llibre Barcelona Blanc i negre, desplegades gegantinament a les sales de la planta baixa del Macba, tenen a veure més amb un viatge després de prendre’s un tripi que amb la fantasia amb la qual el seu autor va aconseguir dotar-les.

En el món de l’art hauria d’existir un purgatori on expulsar comissaris tan temeraris. Horacio Fernández, vinculat a l’empresa editora i de gestió cultural La Fàbrica —i, per tant, a l’anterior equip municipal amb seu a la Virreina—, és el responsable d’una pedrota com aquesta.

A veure si ens n’assabentem.