El desgast de la marca catalanisme

Des del 1886 i fins al 2012, el nacionalisme català es va caracteritzar per una línia ideològicament ambivalent i en això va residir el seu èxit. Encarnava una vaguetat expressa, que va tenir impacte en una part significativa dels votants. A la llarga, aquesta orientació es va adaptar, amb un efectiu joc de contradiccions, a les exigències canviants de la política de masses. Aquesta ambigüitat va ser anomenada catalanisme, una paraula que originalment significava un gir lingüístic català en castellà, o, per extensió, un estudiós de temes de la literatura o els assumptes del país pirinenc i mediterrani.

Cap al 1880, el ric publicista i agitador Valentí Almirall, camí de la ruptura amb Pi Margall, va assumir el terme com a marca pròpia de la seva innovació política. Home que coneixia la política nord-americana, va voler aprofitar el mateix canvi que va mostrar el terme nord-americà americanism, que de matís dialectal va passar a principis del segle XIX a significar patriotisme o adaptació a la nova nació. El 1886, Almirall va batejar oficialment la seva idea amb un llibre homònim, Lo catalanisme. La iniciativa no li va funcionar personalment, però la idea va tenir una difusió viral. La prova la van oferir els que el van desbancar, que el 1891 van fundar la Unió Catalanista.

A partir de llavors, tota afirmació nacionalista catalana es va entendre com a “catalanisme”. De manera implícita va tenir significació transversal: autonomisme, regionalisme, federalisme monàrquic o republicà, fins i tot sobiranisme. El sentit subjacent era senzill: tots aquells que se sentien patriòtics, per sobre de les seves opinions polítiques més concretes (dreta o esquerra) o els seus sentiments religiosos (catòlic creient o heterodox anticlerical), estaven units per una afinitat nacional comuna.

El fons alhora audaç i brillant del concepte era la seva capacitat per comunicar a la vegada dues idees ideològiques molt contràries: l'afirmació intensa de l'excepcionalisme català davant d'Espanya, però així mateix l'existència d'un projecte hispànic que des de Barcelona bolcaria i deixaria potes enlaire el poder i l'autoritat investides a la capital règia, Madrid. Durant més d'un segle, aquest equívoc, gràcies al marge de maniobra que oferia, es va constituir en la columna vertebral de la política catalana. Des del 1914 en endavant, va permetre l'existència d'un sistema polític regional dins de la política espanyola. L'alternativa a aquest sistema dual, espanyol i català, ha estat una dictadura centralista i militarista: la dictadura per antonomàsia del general Primo de Rivera (1923-1930) i el règim del general Franco (1936-1975). El dualisme hispano-català ha resultat doncs de llarga durada, tot i que es va fer menys excepcional amb la Transició democràtica del 1976-1978 i la invenció de l'Estat de les autonomies.

A partir del 2012, s’ha produït un canvi radical, com demostren les enquestes, en el colorit desplegament de protestes massives als carrers

En aquest context dualista, el sentiment independentista català s'exhibia com una opinió clarament minoritària, amb un potencial electoral molt reduït, fins i tot amb cap en absolut en el mateix marc català. No obstant això, de manera visible a partir del 2012, s'ha produït un canvi radical, com des de llavors demostren les enquestes, el colorit desplegament de protestes massives als carrers cada Onze de Setembre i finalment en les últimes eleccions.

Cap al 1972, els politòlegs catalans van deixar de banda l'exploració de la nebulosa ideologia nacionalista i van establir un model d'anàlisi basat en el comportament de partits, dins del marc del reconeixement de la primacia de la política electoral. Ho van fer amb una perspectiva a llarg termini que es remuntava a finals del segle XIX, cosa que va facilitar que els historiadors acceptessin el seu paradigma, malgrat que aquesta metodologia ignora altres presències polítiques no orientades cap al sufragi. El catalanisme com a plataforma electoral ambigua va fer invisibles els extremistes independentistes, que durant un segle van tenir un enfocament que prioritzava l'acció política “directa”, que emfatitzava la seva escassa capacitat d'obtenir vots.

Però el recent canvi en el nacionalisme català ha invertit els valors operatius: avui la indeterminació resulta inacceptable i l'explícit s'ha convertit en el nou estil, aparentment correcte. L'anomenada dominant rebutja les institucions representatives. La democràcia plebiscitària s'ha convertit en una obsessió, amb una consegüent desconfiança cap als “polítics”, i per tant, una suspicàcia implícita cap als parlaments. Si es revela encertada a llarg termini la hipòtesi de la fi del consens catalanista iniciat el 2012 i sostingut en els últims comicis, llavors el corrent majoritari a favor de la independència als carrers i en la premsa nacionalista implica una ruptura amb la votació parlamentària de tipus clàssic i acabarà de fagocitar els seus partits històrics.

El criteri va durar uns 130 anys. Va ser un gran invent. Però avui ja no funciona com a ideal polític.

Enric Ucelay-Da Cal és historiador.