Els interruptors

Vaig coincidir amb Arcadi Espada i Xavier Pericay en l'últim Diari de Barcelona, també anomenat el Brusi entre la professió. El grup Zeta i l'Once havien teixit una aliança amb matisos sociates per rellançar en català la capçalera del rotatiu avui extint, nascut el 1792. Hi havia escrit el poeta Joan Maragall, avi de Pasqual. Érem a finals dels anys 80, inici de l'era Berlusconi, que llavors creava amb ostentació la televisió privada, per derrotar la pública, a partir dels seus exorbitants negocis del totxo. Un visionari, vaja, que arribaria després on va arribar a Itàlia des del món directe dels diners especulatius, sense pedigrí polític de cap classe. El panorama mediàtic europeu va canviar llavors d'arrel, gairebé en paral·lel a l'aparició d'Internet que el soscavaria més. D'alguna manera, m'adono ara, vaig tenir l'ocasió d'assistir a la redacció de l'agonitzant Brusi a l'embrió de Ciutadans. Al ritme mediàtic.

Si em llegeixen fora de Catalunya potser no han sentit parlar del català light. Ha triomfat i sembla ineludible: és ara el registre dominant de com s'escriu i es parla en llengua catalana, als mitjans i en les indústries editorial i audiovisual. Breu: els protoCiutadans van començar per aquí, propugnant una raspallada a la llengua catalana sense por de fer-la roma. Van ser visionaris: el bilingüisme anava en aquesta direcció, el catanyol, que és una mica més intensament decisiu per a la cultura contemporània en llengua catalana del que és i pugui ser el castellà de Marsé per a la cultura espanyola, a la qual li costa apreciar-lo i fins i tot rebutja.

Van començar a aparèixer als papers amb intel·lectuals i catedràtics. Sent la notícia un manifest, o dos, o tres, sobre el tema estrella català després de la dictadura, l'idioma: com utilitzar la llengua com a arma política llancívola i sense temperar. Sent espanyols superlatius. Un altre tema estrella directe a la jugular: allò espanyol. Els acompanyava el jurista Francesc de Carreras, amb qui m'honra compartir espai en aquest diari, el meu professor a l'Autònoma. Carreras ens havia passat a classe la pel·lícula Cromwell (1970), ens feia veure com s'havia gestat el que desconeixíem, democràcia i parlament. Ara, el professor creia necessari qüestionar el sistema lingüístic català i els seus nous alumnes expel·lien amonestacions identitàries. Bé, aquestes coses passen i al meu professor el pots llegir sempre. M'adono mentre escric que no participa en tertúlies, la qual cosa per mi és un mèrit.

Qui és Albert Rivera? D'on va sortir? Més enllà de saber que de treballar a la Caixa va passar a la política,  no se'n coneix gaire més de la seva persona

En fi, que he assistit al naixement i desenvolupament de Ciutadans: els coneixia, discutia amb ells, sabia d'on provenien. A alguns dels seus escuts intel·lectuals, Savater nés un, els llegia, els havia fet entrevistes periodístiques. Celebrava, llavors com ara, i l'hi deia, cada novel·la de Lluís M. Todó (acaba de publicar-ne una altra, que Club Editor edita també en espanyol, L'últim mono / El último mono).

Fins que va aparèixer Rivera. Qui és? D'on va sortir? Més enllà de saber que de treballar a la Caixa va passar a la política, no se'n coneix gaire més de la seva persona. Els escuts intel·lectuals del seu partit, creixent, s'han anat diversificant i alguns s'han fet fonedís. Ara és el torn d'un altre professor, Luis Garicano, no jurista sinó economista. Rivera es va fer un lloc ràpid en el panorama mediàtic català. Repetint a cada emissora de ràdio i de televisió que el tenien marginat perquè mai hi sortia... Interrompent una vegada i una altra qualsevol diàleg per parlar només de llengua i d'unitat espanyola. És un interruptor fenomenal. De la seva escola, només cal sentir-la (és difícil escoltar i atendre un interruptor), és Inés Arrimadas. Interrompre, interrompre, interrompre.

I no per necessitat discursiva del debat ni com a diàleg, que això ho fem molts per introduir o rebatre arguments, sinó de forma literal, simplement interrompent, apagant i excitant el llum, vingui al cas o no. Tampoc sé més coses d'Arrimadas del que es veu: sembla germana de Rivera, la seva semblança física és meridiana, podrien ser bessons. Diuen que té xicot independentista.

Pel que no són, ni sociates ni peperos, 700.000 persones a Catalunya els han votat. Però, què són? Doncs alguna cosa seran. Em sembla un error greu que en les anàlisis postelectorals del moment tants comentaristes afirmin que això de Ciutadans només té a veure amb les generals de desembre. Els seus votants catalans no són hologrames, per més que C's ho hagi estat en aquesta campanya i així els hagi anat berlusconianament bé.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF