La prioritat silenciada

Amb incomparable diferència, la conseqüència més temible de l'eixordadora cridòria circumdant és l'ocultació del que a la societat hauria de preocupar-li de bo de bo. Tant l'atordeix l'enrenou, i fins a tal punt l'enlluernen els focus del circ insomne, que no només no encerta a distingir les escasses veus significatives dels incomptables ressons i fal·làcies, sinó que ni tan sols sospita que són aquestes les que haurien d'acuitar la seva atenció i els seus actes. Engolits pel remolí d'una disputa per la sobirania que la injuriada encara que indispensable política hagués d'harmonitzar, els bàndols en conflicte han anteposat el maniqueisme a la ponderació; el maximalisme simplista a la radicalitat de la moderació —sempre atempta a la prudència i els matisos—; la irresponsable demagògia messiànica i populista a la responsable encara que moderada antièpica d'una democràcia adulta, basada en la consciència de l'ambigüitat i imperfecció humanes i, per tant, en el diàleg pluralista, el valor de la ironia i la lucidesa de la raó.

Embriagada per aquest i altres espectacles, no obstant això, la societat gira l'esquena a la pitjor amenaça a la qual la Humanitat s'ha enfrontat: un desastre mediambiental planetari que va iniciar la industrialització, fa dos segles, i els admonitoris efectes del qual fa dècades que retrunyen. El diagnòstic de la comunitat científica sobre aquest tema és pràcticament unànime, encara que el pronòstic inclogui dues postures almenys: la dels qui, com Stephen Emmot (Diez mil millones, Anagrama), clamen que l'apocalipsi ecològic resulta imparable, atès que ja s'hauria depassat el punt de no tornada; i la dels experts (Tim Flannery, Aquí en la Tierra, Taurus) o investigadors (Naomi Klein, Esto lo cambia todo, Paidós) que, conscients de l'extrema gravetat del tràngol, sostenen que encara no s'ha passat aquell imminent rubicó, i que durant no gaires anys —fins al 2020, si abans s'adopten mesures dràstiques— seguirà oberta una minvant escletxa d'oportunitat i esperança.

Les alarmes s'han disparat, i costa explicar-les. Des que la industrialització va començar, un augment de 0.8ºC de la temperatura mitjana global ha provocat múltiples desastres, que s'agreujaran a mesura que l'escalfament es situa a tocar dels 2ºC; i, sobretot, quan depassi aquest llindar i s'arribi als 4ºC, increment “incompatible amb qualsevol possible caracterització raonable del que actualment entenem per una comunitat mundial organitzada, equitativa i civilitzada”, en paraules del prestigiós ecòleg Kevin Anderson.

Encara que tals calamitats fa dècades que es gesten, de manera relativament inadvertible i gradual, els científics temen que alteracions qualitatives amb prou feines predictibles precipitin catàstrofes sobtades i devastadores. Una fosa sense precedents amenaça el Cercle Polar Àrtic i l'Antàrtida Occidental. Estan elevant-se i acidificant-se els oceans, enverinats per la pol·lució química i els detritus plàstics. Abans del 2100 s'extingirà la meitat de totes les espècies terrestres, aèries i marines, si prossegueix la destrucció de la biosfera. Els boscos de l'Amazònia i d'altres regions tropicals i subtropicals agonitzen a anys vista. Les onades de calor extrema, la contaminació omnipresent i la reducció de les reserves de menjar i aigua, entre altres plagues promogudes per l'industrialisme desaforat i l'antiètica del capitalisme global, estan ocasionant una deterioració irreparable dels ecosistemes i la biodiversitat que, a més de desencadenar sequeres, fams i migracions massives, fomentarà guerres, repressions i tiranies.

L'amenaça no s'acaba aquí. A dia d'avui, les emissions estan creixent a tal ritme que fins i tot l'objectiu dels 2ºC es revela inassequible. Si el deliri continua i no s'adopten mesures universals i taxatives, els ominosos 4ºC s'aconseguiran i fins i tot es sobrepassaran —l'Agència Internacional de l'Energia preveu 6ºC—, i llavors la Humanitat haurà perdut el marge de control que disposa encara. La devastació mediambiental ha derivat en crisi existencial per a l'espècie humana íntegrament, un escac imminent que revela l'essencial contradicció entre la preservació de la biosfera i una civilització extractivista, basada en l'explotació de les persones i l'espoli de la naturalesa. En aquest tràngol crític, qualsevol opció gradualista resulta inviable —inclosa la superstició del creixement sostenible—, i és urgent una mutació transcendent, individual i col·lectiva alhora. No hi ha temps per especular: estem a la Dècada Zero d'una emergència planetària que, paradoxalment, podria i hauria d'esperonar una mobilització multitudinària i internacional. La supervivència de la biosfera i dels éssers humans, íntimament depenents, s'abracen avui en la mateixa causa.

 Albert Chillón és professor de la UAB i escriptor.