El quiosc de Madrid

Són moltes les raons que expliquen l'augment de l'opinió favorable a la independència a Catalunya. Al nucli minoritari d'independentistes històrics, de caràcter eminentment cultural, se li ha sumat en els últims anys un sector que ha vist en el dèficit fiscal i la gestió centralista de l'aeroport, el tren d'alta velocitat o el corredor del Mediterrani, l'esgotament del sistema de les autonomies. La política d'infraestructures és una qüestió clau que no només confirma el caràcter radial d'Espanya sinó que posa punt i final a la voluntat d'una gran majoria de catalans d'entendre's amb els governs de Madrid.

La independència ha crescut com a opció política perquè ha barrejat els que prioritzaven la defensa de la història, la cultura i la llengua pròpies amb els ciutadans que, sense ser explícitament nacionalistes, exigien una política econòmica i fiscal més equilibrada i una gestió de les infraestructures en xarxa. El respecte pel català i la vocació de capital de Barcelona, dos vectors essencials per entendre Catalunya, han estat contínuament menyspreats per Madrid.

La crisi del règim sorgit de la Transició ha estat un altre factor determinant. La desafecció per la política tradicional i la corrupció han accelerat la voluntat de refundar el sistema polític trencant amb els límits del marc constitucional de 1978. Quaranta anys després de la mort de Franco, ha explotat el debat que es va aparcar a la Transició. L'article 2 de la Constitució (la indissoluble unitat d'Espanya i el reconeixement, sense anomenar-les, de nacionalitats i regions) està assentat sobre silencis que han deixat de ser un tabú per a les generacions de catalans que han vingut després.

Nascuts en democràcia, formats en català, bilingües i ciutadans de la Unió Europea, aquests nous catalans donen per descomptat que Catalunya és una nació i atorguen a la independència certa carta de normalitat. “Per què no?”. A Espanya, “nació”, “Estat” i “país” han estat sempre conceptes polisèmics però fins ara, entre tots, més o menys ja ens enteníem. Quatre dècades després, Espanya ha convençut els catalans que només un Estat pot protegir la llengua i garantir el desenvolupament d'un país. Aquell Estat plurinacional que havia d'integrar la diversitat dels seus pobles, aquell Estat precursor de l'Europa diversa i cosmopolita, s'ha limitat a aspirar a ser un Estat-nació de manual, però sense tenir a les seves esquenes els segles de democràcia dels seus veïns europeus.

Aquell Estat plurinacional que havia d'integrar la diversitat dels seus pobles s'ha limitat a aspirar a ser un Estat-nació de manual

La crisi econòmica ha estat el detonant que ha sumat tots aquests factors i disparat l'independentisme a Catalunya. En el context de recessió, la falta de transparència de les balances fiscals, combinada amb les acusacions constants de falta de solidaritat, ha irritat els catalans. I l'atur i la falta de perspectives de futur han trobat en la independència la il·lusió i l'esperança que cap altre projecte polític ha estat capaç d'embastar.

La immensa sorpresa que aquestes últimes setmanes ha causat l'independentisme català a la resta d'Espanya confirma que, a més, han fracassat els mecanismes de coneixement mutu. Perquè una cosa és el desacord polític i l'altra l'estupefacció dels últims dies. Han fallat la cultura i l'educació en la diversitat. I en aquesta falta de contacte hi han tingut una enorme responsabilitat els mitjans de comunicació. Mentre la societat catalana evolucionava en aquesta direcció, els diaris i televisions estatals es recentralitzaven, entotsolats en la seva doble crisi, l'econòmica, que reduïa redaccions i tancava delegacions regionals, i la del paper, fruit de la revolució digital.

En una esfera pública més plural i fragmentada, les xarxes socials van contribuir a aglutinar el malestar català. A Catalunya, que ja disposava d'un sistema social i de partits més complex, naixien nous projectes periodístics i tres dels grans diaris inauguraven versió en català. Mentrestant, el quiosc de Madrid romania immutable veient el món des de la capital. Veus com Ignacio Escolar o Suso de Toro no s'han cansat de repetir que els diaris madrilenys en paper, els que es llegeixen en ministeris i ambaixades, tenen agenda pròpia, han fallat en la seva responsabilitat de reflectir el conjunt d'Espanya i ni tan sols són un reflex de la seva pròpia ciutat. Madrid irradia però és incapaç d'impregnar-se del que li arriba de la perifèria. El desajustament entre la realitat catalana i el quiosc de Madrid nodreix l'independentisme i explica part del desconcert de la capital.

Judit Carrera és politòloga