Bofetades a l’oficina

Les rialles que brollaven del Pleasance Courtyard semblaven ressonar per tot Edimburg. A l'escenari principal (Grand) d'aquest complex d'edificis universitaris que funcionen com a teatres durant el popular festival de la ciutat s'hi representava Blam!, un espectacle imaginatiu i absurdament divertit —fins a l'astracanada — que ha fet petar de riure mig món amb el seu humor físic, de caigudes i bofetades, i el seu joc de referències a les pel·lícules d'acció i de superherois. Blam!, subtitulat Hollywood es cola a l'oficina, es podrà veure del 7 al 25 d'octubre a la Sala Barts de Barcelona. La veritable hecatombe a l'oficina que la danesa Kristján Ingimarsson Company (pel nom del seu director) escenifica és la que tots els que treballem en una hem somiat muntar alguna vegada, especialment quan es penja l'ordinador, s'allarga la jornada, es posa xulo el director o es declara tossudament en estat d'error la impressora. Segurament no devem haver arribat tant amunt com Blam! però més d'un s'ha capbussat a la paperera com dins d'una piscina o ha pujat a la taula cridant “Jo sóc Espàrtac!”.

En un Edimburg pres per les arts escèniques i amb uns carrers en què s'entremesclaven actuacions tan variades com el contorsionista punk que introduïa tot el seu cos a través d'una raqueta de tennis sense cordes (desllorigant-se els braços) o el més tradicional gaitero dels Gordon Highlanders, que tocava Scotland the Brave en una cantonada, Blam! era un dels espectacles més sol·licitats. La seva espaterrant combinació d'humor absurd, acrobàcies, mim, clown, picades d'ullet al cinema i al còmic i banda sonora (el muntatge és mut a part dels esplèndids i sorprenentment precisos efectes de so, les onomatopeies i la música), el fa ideal per a públics familiars i especialment per a nens i joves avesats coneixedors del món Marvel.

Blam!, hereu tant de Buster Keaton com d'El professor guillat de Jerry Lewis i dels Monty Python, no és més (ni menys) que una successió de gags embastats en una oficina en què els seus tres empleats i el seu cap dèspota s'avorreixen de cap a peus i es lliuren a imaginar i reproduir escenes de pel·lícules d'acció i el comportament dels personatges d'aquest tipus. L'espectacle arrenca amb els oficinistes als seus cubicles davant dels ordinadors duent a terme els seus quefers quotidians i a poc a poc s'endinsa en una espiral d'actes cada vegada més embogits que acaben creant un caos total enmig d'una coreografia de mastegots.

En la nova lògica de l'oficina, els calaixos d'un arxivador es converteixen en els braços d'Iron Man o Robocop, el penja-robes esdevé una metralladora en mans d'algú que es creu Bruce Willis, Chuck Norris, o Rambo, i els llapis als dits d'un altre recreen les urpes de Lobezno.

L'hecatombe que munten els oficinistes és el que tots hem somiat alguna vegada

En aquesta oficina demenciada, qualsevol element petitó —des dels clips, les notes adhesives i la grapadora fins a la font d'aigua i la impressora— es transforma en material de pel·lícula en una sorprenent mostra d'enginy. Hi destaquen escenes com la dels oficinistes avançant en un arxivador com si es tractés de la llanxa d'Apocalypse now o la transformació d'un dels empleats a Hulk. L'ull avesat hi reconeixerà Magneto, Darth Vader, escenes de Pulp Fiction, La jungla de cristall, Alien i fins i tot El silenci dels anyells i E.T. Convertits en ninges, superherois, jedis, comandos o Rocky, els oficinistes avancen devastadorament pel despatx fins a un clímax extralimitat al ritme de Highway to hell d'AC/DC. Al Pleasance Grand el públic es va mostrar encantat amb l'espectacle i el va acomiadar entre aplaudiments i brams.

“Almenys hi perdem quatre litres, per la suor”, deia entre bastidors un dels actors, Janus Elsig. Penquen de valent, per descomptat. I tot i que és cert que se'ls escapa de les mans no ho és menys que el gènere que practiquen s'alimenta de la barrabassada i la desmesura. Queda llançat l'advertiment que això no és Shakespeare ni Brecht, ni l'humor d'una comèdia de Lubitsch.

“Qualsevol que treballi en una oficina entén els sentiments de frustració, avorriment i desig d'escapar com sigui que manifesten els personatges”, reflexiona Anders Skat, un altre dels intèrprets, que recalca que al seu xou utilitzen “un mix d'humor i sorpresa”. Per Joen Hojerslev, el secret de la funció està en la seva exactitud, en el timing del gag i en la seva sincronització amb el so. Assenyala que el títol és un homenatge a Frank Miller i que malgrat que alguns gags són arriscats, en què literalment volen per l'aire, no han tingut cap accident tret d'alguna torçada.