Pertànyer a una pàtria

Per poc observadors que siguem, hi ha un fet social que no ens pot passar desapercebut. És el de la necessitat que tenim els humans de pertànyer a un grup, tant si es tracta d’una pàtria com d’una fe, per posar només dos exemples que tenen potents atractius per a la majoria de la gent. A vegades, però, no triem la pertinença a un grup, sinó que aquest ens ve imposat per l’atzar. Per exemple, la raça; una persona no és blanca o negra per elecció, sinó per naixement. La pàtria generalment tampoc no es tria, però sí que podem triar la manera de formar-ne part.

Quan el grup on hem estat llançats per l’atzar és susceptible de ser rebutjat, alterat o canviat, és important que el sotmetem a l’examen de la raó i també d’aquell escepticisme que consisteix a no fiar-se gaire de les fragilitats (o les follies) humanes. Abraçar una fe o una pàtria irracionalment comporta no pocs perills, com per exemple el de no tenir la llibertat d’acceptar-les tal com les voldríem.

Però el fet és que l’educació i molts altres factors consisteixen sobretot a reforçar el que l’atzar ens ha donat, més que no pas a adoptar-hi un sentit crític, perquè al poder no li convé gens que els ciutadans siguin gaire crítics. Educar hauria de ser ensenyar a exercir la llibertat d’acceptar o rebutjar. La raó, la capacitat d’objectivar i l’escepticisme són elements que ens alliberen i que impedeixen que els governants, tot i ser elegits democràticament, ens manipulin l’esperit (a part de l’economia).

Ja fa temps que, a Catalunya, les emissores de ràdio, la televisió i una part de la premsa i de la societat ens han estat bombardejant fins a deixar-nos mig estabornits amb la independència, una molt efectiva tapadora dels interessos del partit en el poder. La independència és una tapadora perquè estimula amb gran eficàcia l’egoisme col·lectiu, tapa les motivacions reals i arrossega moltíssima gent que sent un amor genuí pel país cap a un atzucac que no farà sinó augmentar una frustració inevitable.

Més o menys indirectament, el govern del PP, tant per acció com per omissió (com ara la falta de voluntat per dialogar), ha afavorit que no poca gent de bona fe s’apuntés al decantament de Convergència, un partit interessat essencialment a fer negocis sigui com sigui. I a més, el fet que ERC i d’altres li tapin les vergonyes pel sol fet d’anar junts a les eleccions no fa sinó amagar les veritables raons que han dut l’actual president a agafar un camí sense sortida.

I malgrat tot, potser encara queda gent que no s’ha adonat que una pàtria pot deixar de ser el que promet, una salvació, per convertir-se en aquell tipus de presó on alguns es poden trobar tan a gust, malgrat tenir-hi la ment encadenada i l’esperit anquilosat. El resultat de les eleccions de diumenge ens dirà fins a quin punt el poder i la propaganda hauran aconseguit influir sobre la nostra capacitat crítica a base d’estimular el desig de formar part d’un grup destinat a ser la víctima de la més innecessària de les falses il·lusions.