El garrofer de Miró

Les garrofes per terra ens parlen del final de l’estiu. Com les nyàmeres florides, que són una mena de bioindicador del retorn a la rutina. Camine per un camp abandonat de garrofers, i la flaire melosa, densa, mòrbida, dels seus fruits m’encobeïx per complet. Ara ja ningú les plega, tan sols alguns morts de gana s’hi aventuren i fan uns sacs que claven d’amagatotis al cotxe, no siga que l’amo els amolle encara algun retret.

Al garrofer el tenalla una llarga i esfilagarsada melancolia: fou un arbre molt volgut i conreat, plantat tot al llarg del nostre litoral, que ara ha caigut en l’oblit i l’abandó. Els troncs, gruixuts i llenyosos, d’una fusta rogenca i oxidada, tenen una bellesa particular, però sense assolir mai la noblesa i lluminositat de l’olivera. Al capdavall, el garrofer és un arbre proletari, humil, de caseta d’envescadors o de paelleta al camp. Fins a molt recentment no entrava en la botànica més ornamental, ni en els jardins més aburgesats, on es decantaven per altres arbres amb major renom i solera. Certament, la seua ombra, fresca i atapeïda, hauria d’haver produït molts més elogis i records, però la collita sentimental ha estat més aviat magra. El poeta Almela i Vives escrivia, ben conscient d’aquest oblit: “Ara cantem amb veu sincera, plena de fe, la garrofera”, i amb allò de la sinceritat i la fe volia segurament desactivar algun somriure mofeta entre la colla poètica. Ferran Zurriaga, en un bell article titulat La garrofera. Deessa arbrada del secà valencià, inclòs en el llibre Herbari (Mètode), hi fa un recull de tota la literatura que ha originat: Rovira i Virgili i Ernest Martínez Ferrando han estat els seus glosadors principals. Poca cosa per a un arbre que ens ha estat tan proper, i que de segur que ha figurat en molts escenaris de la vida dels nostres escriptors.

Quan li preguntaren a Joan Miró, en una entrevista publicada al Majorca Daily Bulletin, sobre quin era el seu arbre preferit, va contestar de seguida: “El garrofer. M’agrada l’ombra del garrofer. És un arbre fort, poderós, com disposat a enfrontar-se a mil batalles”. Miró l’homenatjaria en alguns dels seus quadres, com ara a El caçador. Ell mateix va oferir una descripció d’aquesta obra: “Aquest és el garrofer, l’arbre de Mont-roig (...) El camperol s’ha convertit en un triangle català amb l’orella, l’ull, la pipa, els pèls de la barba. (...) Al fons el mar amb un vaixell. Més a prop una sardina...”. En fi, una mena de quinta essència del paisatge català. Miró hi va pintar el garrofer com una figura circular, al centre de la qual brolla una línia recta que acaba en una petita fulla amb punta que, comptat i debatut, ningú diria que és de garrofer. Què hi farem!... Però després de Miró ningú més li seguiria el joc. Perquè hi ha batalles impossibles de guanyar. I la de la lenta agonia dels camps de garrofers sembla sens dubte una d’elles.