Tu a Palestina i jo a Txetxènia

Quatre dones, dues actrius extraordinàries i sengles monòlegs impactants, amb tota la veritat, el dolor, la humanitat i el terror del món. Rosa Maria Sardà i Míriam Iscla s'han tancat al Teatre Lliure de Gràcia a lidiar amb dues bèsties escèniques, que és el que són CrecEnUnSolDéu i Dona no reeducable, dues peces de teatre polític de la millor espècie de l'autor italià Stefano Massini, que ha triat Lluís Pasqual per obrir la nova temporada i que dirigeix ell mateix. Sardà (la primera obra, que s'estrena avui) i Iscla (la segona, demà) aconsegueixen el miracle de commoure –i de quina manera!– amb un material del qual, com destaca Pasqual, crèiem que havíem après a protegir-nos, i al qual fins i tot pensàvem haver-nos tornat indiferents per la seva omnipresència als mitjans: les tragèdies del conflicte palestí i de la guerra a Txetxènia. “Aquí sona tot nou, et neteja les orelles, veus el que ja no veies”.

A CrecEnUnSolDéu (2011), la Sardà –quina valentia, Rosa!– encarna alhora, passant d'una a l'altra amb un simple joc de llums, tres dones abismades en l'espiral de successos després de la segona intifada: una israeliana professora d'història hebrea, una jove estudiant palestina candidata a terrorista suïcida i una militar nord-americana de les forces d'interposició (entre el déu dels uns i el dels altres, com diu ella). Per la seva banda, a Dona no reeducable (2007), Iscla s'apropa de manera fascinant, genial, a la figura de la periodista Anna Politkóvskaia –assassinada el 2006–, a través dels seus articles i diaris, per explicar-nos de primera mà el seu descens a l'infern txetxè.

Tot i ser una mena de "programa doble" per la seva temàtica i autoria, les dues obres es representen com a espectacles autònoms en dies separats, amb algunes funcions alternes. Veure-les seguides, com vaig tenir l'ocasió de fer durant uns assajos, és una experiència que et deixa la pell destrossada pel que s'explica, però alhora gratificat enormement per la immensa lliçó de talent, sensibilitat i valentia que mostren tots, l'autor, el director i, sobretot, les actrius.

“Aquí sona tot nou, et neteja les orelles, veus el que ja no veies”, diu Lluís Pasqual

La Sardà entra i surt de les seves tres dones en una funció que té el format de lectura (encara que no ho és) amb tanta habilitat que veus gairebé la seva ànima saltar de l'una a l'altra i a l'altra (de manera cada vegada més accelerada en la peça) com un brillant salmó sota les llums canviants dels focus. Un transformisme espiritual sorprenent, extraordinari, que posa de manifest l'immens talent de l'actriu i ja val per a tot l'espectacle. Són increïbles els moments en què l'aspirant a màrtir s'enfronta a les seves reclutadores i, sobretot, quan acciona els dispositius explosius dels seus amics. El destí (i la dramatúrgia) porta les tres dones, en un crescendo molt emocionant, a coincidir en una terrassa d'un bar de Tel Aviv en un final de thriller.

La Sardà aconsegueix que visualitzem fins al mínim detall d'aquesta i altres escenes –alguns moments ja no sé si els hi he vist a ella o són de Homeland– com si estiguéssim veient una pel·lícula en pantalla panoràmica. Un autèntic tour de force. Quan acaba gairebé esperes que en surtin tres a saludar.

“Deixa, deixa”, diu l'actriu prenent després una coca-cola al bar del Lliure. “Això caldria fer-ho en cinema amb molts extres, però aquí què veieu? Una pobra dona vestida de carrer que intenta tirar endavant. És molt difícil i se'm fa etern, jo mai m'ho passo bé dalt d'un escenari, és impossible, em pesa molt la responsabilitat". La Sardà, que està una mica tocada de salut, encara que ningú ho diria en veure-la a l'escenari, somriu en dir-li que en el seu al·lucinant registre ha arribat fins i tot a provocar riures amb la militar nord-americana. “És una mica curta, però la més empàtica de les tres, i és allà, com un pop en un garatge”. Ella, en canvi, se sent al Lliure “com a casa”, i amb Pasqual... “Imagina't, si em diu que salti d'un tercer pis, salto. Aquí hem fet coses magnífiques plegats”. Espera que “li serveixi d'alguna cosa a la gent”, el seu treball, i de l'actualitat afirma que "supera amb escreix la ficció". Assenyala que de vegades ha d'apagar la televisió pel "vergonyós" drama dels refugiats, “per no plorar”.

El monòleg d'Iscla fent de Politkóvskaia és també colpidor. Des del principi –per si encara no se sabia– queda clar que és una pedra a la sabata de l'aparell d'Estat rus i que està ficada en alguna cosa molt perillosa. Jo no podia deixar de mirar l'agenda de la periodista sobre la taula a l'escenari: l'agenda de la Politkóvskaia!

L'actriu, que entra i surt subtilment del personatge, tot i que hi ha moments en què la força de la paraula et fa creure que estàs davant la mateixa Politkóvskaia, ens endinsa al cor de les tenebres txetxè: el cap d'un home clavat en un ganxo de carnisser, degotant sang; la conversa amb un jove integrant de les temibles unitats russes que explica (veu en off) com lligaven gent en paquets de deu amb una granada al mig que feien esclatar, o l'entrevista amb el coronel que reclama que li apugin el sou "si volen que segueixi amb aquesta merda"...

Cal destacar l'esplèndida utilització de les projeccions, la il·luminació i el so per acompanyar el treball de l'actriu. Hi ha moments absolutament colpidors: el violent interrogatori al qual sotmeten la periodista, el seu valent (fins a la inconsciència) intercanvi de cartes obertes amb els militars, o la descripció de l'atemptat en el qual arriba al límit la seva capacitat per a l'horror (“sang a la neu”). Els dubtes, l'esgotament, la sensació de culpabilitat, la por quan maten una dona semblant a ella a l'entrada de casa seva... tot adquireix una dimensió de veritat com poques vegades s'ha vist dalt d'un escenari.

“Hi ha una deliberada ambigüitat entre la periodista i l'actriu”, em diu als camerinos Míriam Iscla, que ha canviat sorprenentment d'aspecte en despullar-se de la Politkóvskaia. “En realitat el que fem no és una imitació, és el retrat d'una indignació humana més que d'ella”. La periodista apareix en tota la seva complexitat. “El Lluís diu que era una dona amb molt de caràcter, i al llarg de la funció veus que se la carregaran: les seves denúncies de la KGB, la màfia i les seves connexions amb la política, l'atac a Putin i als comandaments militars. En realitat és una víctima més de la guerra".

El muntatge és molt periodístic. “Així ho hem volgut. Cal afinar molt per interpretar aquest text. Tota l'estona t'enfrontes a una lluita entre el teatre i la veritat”. Pasqual diu que cal saber molt de teatre perquè no es noti en una obra com aquesta. “Així és. La seva direcció ha estat fantàstica. No hi ha trampa ni concessió, i fa mal”. Quina ha estat la tècnica? “Hi ha molta feina d'eliminació de tics, els que precisament utilitzes per salvar-te el cul; 'no facis coses d'actriu', em deia el Lluís. Servim Politkóvskaia tal com és: crua”.