El pitjor president de Catalunya

Artur Mas opta amb intrepidesa al títol de pitjor president de la Generalitat contemporània, el que més ha perjudicat els catalans. I en la història, potser només pugui comparar-se a l'incompetent canonge Pau Claris, que el 1640 va lliurar el país –independitzat– a la corona francesa, una aventura atrabiliària que va acabar aviat (el 1652) i malament (es va perdre el Rosselló i part de la Cerdanya). Mas ha dividit el país i el condueix a l’abisme. Sense més sortida que tornar, afeblit i desacreditat, al punt de partida. Tret que uns altres el rescatin.

No només trenca la “unitat civil del poble català” (Raimon Obiols) que ha reclamat sempre l'esquerra. Divideix almenys en dos la força politicocultural de la nació catalana, en proposar una fugida cap a endavant de tal envergadura que li resulta impossible seduir el conjunt de la ciutadania. O almenys el seu gran corrent central (entorn del 80% de la població), el del catalanisme plural entès com el “concepte globalitzador de Catalunya i de tots els homes que hi viuen i hi treballen” que va pretendre el seu mentor i padrí (Jordi Pujol, Construir Catalunya, 1979).

El cas estrany és que des de fa un bon temps insisteix, no a crear, com aparenta, una nova unitat (en realitat, un front contra diversos no-fronts), sinó a trencar la complicitat bàsica que operava des de la Transició. L'expulsió del temple comú de les dues grans forces europees –els democristians d’Unió, gràcies al xantatge del fet consumat del lligam convergent amb Esquerra; els socialistes del PSC, pel setge amb múltiples cavallets de Troia– és la coronació de tant esforç. L'obstinació de Mas ja ha estat coronada per l'èxit. Catalunya, com volia el seu vell aliat José María Aznar està trencada. Per això el seu balanç es troba a anys llum dels de Josep Tarradellas, Jordi Pujol, Pasqual Maragall o José Montilla. O del de Francesc Macià. Potser, fins i tot, del de Lluís Companys, sempre controvertit.

L’obra de govern és la més nímia del segle XX i XXI: competeix amb la incompetència de Claris

No només ha reavivat els vells dimonis del centralisme i els recels a la catalanitat en alguns estrats de la societat espanyola. Ha paralitzat –amb el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy– el progrés de l'autonomia, en no reunir ni una sola vegada en el seu segon mandat les comissions mixtes entre Estat i Generalitat; en no influir perquè el Govern central complís la preceptiva reforma del sistema de finançament autonòmic; en desistir en la reivindicació de les 23 reclamacions plantejades a Rajoy fa un any; en no moure ni un sol dit petit per salvar cap de les 10 (d'11) caixes d'estalvis desaparegudes; en transformar sobtadament reivindicacions molt majoritàries (nou pacte fiscal, celebració d'un referèndum legal) en abrupte desafiament a l’Espanya constitucional.

A fora, el prestigi de la Generalitat ha caigut en picat. Ni un sol líder internacional la visita, excepte el xenòfob dirigent de la (prolepenista) Lega, Roberto Maroni. I quan el seu titular viatja ni tan sols aconsegueix una photo opportunity, no ja amb caps d’Estat sinó amb un comissari europeu o amb els seus semblants governadors nord-americans, com ha succeït amb els de Califòrnia o Nova York.

L'obra de Govern realitzada preludia la qualitat de la que emprendria. La de Mas és lamentable. El seu període, primer com a conseller en cap i després com a president ve marcat per l’èxtasi més gran de la (presumpta) corrupció: saqueig del Palau, consegüent embargament de 15 seus de Convergència; comissions del 3%.

La seva obra legislativa és nímia: el 2013 va passar una sola llei al Parlament; el 2014 amb prou feines tres de substancials (transparència, acció exterior, homofòbia). L'execució dels seus pressupostos (quan els va elaborar, que no el 2013) ha estat deplorable, no va endevinar el resultat de cap ingrés extraordinari i es va enfangar en les principals privatitzacions (Aigües Ter-Llobregat).

Només va encertar en la intenció d'un decret, el de la pobresa energètica, que ajornava el tall de subministrament de l'hivern a la primavera als pobres de solemnitat. En intenció, perquè l'abast de l'alleujament (endarrerir una estació el desastre) va ser mesquí i el nombre d'agraciats, miserable: amb prou feines va beneficiar 895 famílies, mentre que a Barcelona –amb el seu digne coreligionari Xavier Trias al capdavant– va ajudar en aquest aspecte 3.100 famílies (2014) i el conjunt de municipis, Càrites i Creu Roja, 48.000. Però va tenir la sort que el Govern central fos encara més talòs i ho impugnés davant el Constitucional, cosa que va consagrar Mas en l'asfixiant propaganda oficial com a gran Espàrtac dels exclosos.

Catalunya encapçala la pèrdua de poder adquisitiu per culpa del proteccionisme de ‘botiguer’

On Mas va ser precís i implacable va ser en la política de retallades socials, que ara les seves ajudant de camp progres de la llista (Raúl Romeva, Muriel Casals, Toni Comín, Lluís Llach...) tracten de disfressar amb promeses indemostrables. Catalunya és la dotzena comunitat en despesa educativa i la catorzena en sanitària (dades del 2013).

En educació va reduir del 2011 al 2015 en 1.500 el nombre de docents i en un 21% els recursos per alumne.

En sanitat va contreure un 15,2% la despesa per capita els dos primers anys, va tancar un miler de llits, va clausurar quiròfans i va expulsar en cinc anys 5.560 professionals de l’Institut Català de la Salut. I només a Catalunya els hospitals privats (146) gairebé tripliquen als públics (65): a la resta d’Espanya hi ha 309 privats per 345 públics.

Les prestacions per dependència, ja reduïdes per Rajoy, han estat rebaixades per Mas en la quota autonòmica fins a un 11% durant l'últim trienni.

I encara que l'ocupació repunta (170.000 ocupats més, però el 88% temporals) gràcies als baixos tipus d'interès del BCE, l'euro barat i la caiguda del preu del petroli, la contribució de el Govern autònom ha estat estèril, en les seves (limitades) competències. El Servei d’Ocupació de Catalunya ha estat del tot ineficaç: delmada la seva plantilla en un 31% des del 2010, només va cobrir un 29,5% de les ofertes de feina el 2014.

Viuen els catalans millor que a l'inici del 2011, quan el primer Govern de Mas va començar a gestionar-los? Viuen pitjor, i no només per les retallades. El poder adquisitiu s'ha desplomat: un 9%, contra un 3,2% a Madrid, i un 6,2% en la mitjana autonòmica, segons l'informe Monitor-Adecco. Però, atenció, no només perquè la Catalunya nacionalista hagi encapçalat la caiguda del salari mitjà (al cap i a la fi, dependent del mercat laboral), sinó sobretot pel seu lideratge en l'augment de preus... a causa, sobretot, del retrocés en la liberalització comercial, les multes als establiments que obren en diumenge i altres mesures retrògrades de reforç de la protecció al botiguerisme camforat.

Si aquestes plagues haguessin servit per millorar les finances públiques de la Generalitat, tindrien atenuant. Però no ha estat el cas. El deute de la Generalitat va arribar (a final del 2014) a 64.465 milions d'euros, gairebé el doble dels 35.616 que va rebre de l'injuriat tripartit d'esquerres a final del 2010. L'endeutament brut anual és de 7.187 milions, més del doble dels 3.528 heretats per Mas de José Montilla. El net (després de ponderar els anys de recessió, similars; i els costos dels tipus d'interès, decreixents) amb prou feines variarà el biaix.

Amb aquest president, doncs, Catalunya no ha fet més que dilapidar el temps.