Qui té por de la Capmany?

Ara que a Barcelona tenim una alcaldessa potser va sent hora que l’Ajuntament recuperi l’enyorada Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991). Escriptora, directora teatral, actriu, dramaturga, activista cultural, traductora, pedagoga, feminista, i la regidora al consistori que va pilotar la cultura de la capital catalana de la mà de Pasqual Maragall entre 1983 i 1991. El periodista Agustí Pons ens l’ha mostrada gegantina i profundament coherent —malgrat les contradiccions circumstancials i perfectament humanes que la caracteritzaven— a la magnífica biografia que li va dedicar. Entre d’altres noms de relleu que es refereixen sovint a la Capmany, cal esmentar Jordi Font i Guillem-Jordi Graells, gran defensor de la seva literatura i curador de les obres completes.

Malgrat això, la Maria Aurèlia catalanista d’esquerres i existencialista, feminista valenta i amb sentit de l’humor, novel·lista seriosa i escriptora brillant, avui sembla haver desaparegut del nostre panorama cultural i polític. L’han fet desaparèixer perquè encara ara les seves idees i la seva actitud resulten incòmodes, i perquè avui impera un concepte de literatura sense voluntat de fer obra, sense ànima i sense compromís, i que tècnicament s’arrela en els pitjors tòpics de la tradició del XIX.

Deixant de banda l’obra de creació estricta, i cenyint-nos a la gestió política que Capmany va fer de la cultura a la ciutat de Barcelona —i que va ultrapassar els límits municipals—, també semblen haver-se oblidat alguns fets més del seu llegat. El primer, amb un altíssim significat simbòlic, és haver-se entossudit a dur la regidoria de Cultura al Palau de la Virreina. És a dir: la gestió de la cultura de la ciutat es feia des de la Rambla, a tocar del Mercat de la Boqueria, en un edifici noble i concebut com un espai obert a les exposicions i els debats. Recordo la seva reacció quan, pocs dies després d’haver-se instal·lat al seu nou despatx, li vaig dir que en aquell marc començava a semblar una patum… I, ella, ràpida, somrient, afable com sempre amb mi, em va respondre: “Ara patum, i d’aquí dos dies patam…!”.

Però més enllà del símbol plenament encertat del Palau de la Virreina, no podem oblidar la seva aposta per endegar el Mercat de les Flors. Aquest espai singular, obert accidentalment pel teatre de la mà de Peter Brook, el va convertir en el millor aparador del que es feia al món. A través de la gestió de Joan Maria Gual, durant anys es va oferir a Barcelona el millor teatre del moment, vingués d’on vingués i en totes les seves tendències, alhora que es posava la primera pedra de l’anomenada Ciutat del Teatre, que encara ara no s’ha aconseguit malgrat aplegar-s’hi tots els elements necessaris. La Capmany va apostar per aquest espai singular, per la visió profundament moderna i oberta del teatre que propiciava Gual, per una programació exemplar, diversa, de gran nivell cultural, gens elitista i lluny de les servituds comercials, tal com pertoca a un espai finançat amb diner públic.

La regidoria a la Virreina,

La gestió de la política cultural que Capmany va fer a l’Ajuntament també passa per endegar un pla de museus concretat per l’arquitecte Lluís Domènech, una de les opcions del qual va ser la restauració del Palau Nacional per ubicar-hi el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), d’acord amb el gran arquitecte Oriol Bohigas. Capmany també va impulsar l’any 1985 l’exposició Homenatge a Barcelona, que revisava la presència de les arts a la ciutat des de 1888 fins a 1936 i que, entre altres coses, va servir per internacionalitzar la capital catalana de cara als Jocs Olímpics de 1992. Igualment, va actualitzar el catàleg del Museu d’Art Modern, que era dels anys vint, i va impulsar una ambiciosa política de publicacions gestionades per Joaquim Horta, una de les fites de la qual van ser els Diàlegs a Barcelona, escrits per Xavier Febrés, que reproduïen l’esperit de debat obert de la Capmany, sempre tossuda i polèmica.

És impossible detallar la feina feta per Maria Aurèlia Capmany. Cal tenir en compte, això sí, la coherència que hi ha entre la noieta que es formava a l’Institut-Escola d’abans de la guerra amb els antecedents familiars de catalanisme gens enyoradís, i com va integrar, per exemple, la influència de la cultura francesa i italiana, l’impacte profund de l’existencialisme, les dificultats d’escriure durant la postguerra, la fundació del millor PSC… Tanmateix, hi ha un moment que no podem deixar de remarcar: la seva presència decisiva a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), dirigida per Ricard Salvat. Salvat, una altra figura encara avui incòmoda i essencial per entendre què ens ha passat, viatjava molt, impulsava mil projectes alhora, però la Capmany sempre era a la trinxera, col·laborant en els muntatges, propiciant els contactes amb Salvador Espriu, establint diàlegs amb els companys de generació i amb els més joves… El teatre català actual no s’entén sense l’EADAG, i l’EADAG no s’entén sense la Capmany.

Amiga dels més joves, afable amb els que formàvem part de l’anomenada generació dels setanta, no puc oblidar quan la vaig conèixer, abans d’haver editat res, per demanar-li que col·laborés en una obra de Joan Brossa, o els sopars a casa seva escoltant Bach mentre ella preparava unes sardines en escabetx, o les mil anècdotes divertides que van sorgir d’una llarga entrevista per a la revista Serra d’Or, la meva perplexitat davant d’alguna baralla èpica entre ella i Jaume Vidal Alcover, les reunions a la Virreina perquè m’encarregava una exposició, el seu mètode expeditiu a l’hora de la feina, un sopar entranyable a Lleida al voltant de l’obra de Manuel de Pedrolo, el dia de l’enterrament de Vidal Alcover, quan em va abraçar amb tendresa i, desfeta, em va dir: “Ai, Jordi…”.

Aquesta era la dona dura, àgil, brillant, apassionada, vulnerable, amant del cabaret, la intel·lectual lúcida, tossuda i insubornable, que va acabar la seva vida culminant heroicament la traducció que Vidal Alcover havia iniciat de Proust. Però la imatge d’una Aurèlia devastada pel càncer, sense cabells, traduint en el seu pis immens de la plaça Reial À la recherche du temps perdu, no ha de fer oblidar el seu llegat intel·lectual i cívic, la seva concepció de la política com a compromís ineludible, i la valentia de viure, tal com ella mateixa deia amb relació a Vidal Alcover, amb “un aire feliç del tot indecent”, que a les mentalitats més tronades del nostre país se’ls feia i se’ls fa literalment insofrible.