En blanc i negre

D’ençà del seu debut el 2011 amb Belfondo, Jenn Díaz (Barcelona, 1988) ha anat construint amb tenacitat una literatura que camina i gesticula segons unes lleis que s’allunyen dels recursos utilitzats habitualment per capturar l’atenció del lector: Jenn Díaz no recorre a les facilitats de l’humor ni als acudits enginyosos, no busca la complicitat de ningú a través de la ironia, no es parapeta rere la gratuïtat de l’experimentació metaliterària, ni dota els seus textos d’una “frescor” refinada o excessiva. Amb El duelo y la fiesta, Mujer sin hijo i Es un decir, Jenn Díaz ha anat forjant una narrativa que avança a una velocitat diferent a la instaurada pels seus contemporanis, que no es pot dir que sigui ni lenta ni ràpida, sinó que s’instal·la en una mena d’emoció pura i neta per fer prevaldre els paisatges interns i per remarcar els estats d’ànim, hermètics i asfixiants, d’uns personatges que habiten en uns llocs geogràfics tan poc identificables com la seva dimensió temporal. Després de llegir les vicissituds dels habitants d’un poble aïllat que eren sotmesos a la vigilància d’un amo totpoderós, per exemple, o els infortunis de tres generacions diferents de dones que havien de sobreviure en un món claustrofòbic després de la mort de l’home de la casa, el lector tenia la sensació que segurament no havia topat amb cap paraula que fos una nota de color. I la pregunta pertinent era si a Mare i filla, l’última novel·la de Jenn Díaz i primera que escriu en català, hi continuaria persistint la virtut de poder escoltar les enraonies, les confidències i els secrets d’una determinada família en un lèxic concebut en blanc i negre.

La resposta és que sí, que el canvi de llengua no ha afectat gens l’esquema literari ni el to de les seves novel·les anteriors, i que Jenn Díaz ha construït una altra història desenganyada, límpida i sinistra, despietada i molt natural, sobre les passions domèstiques d’una tribu salvatge de dones que hauria d’esdevenir matèria d’estudi antropològic. L’argument de Mare i filla és mínim, l’acció és minúscula, i el drama gairebé no és visible, com si fos un simple tràmit perquè la vida continuï: un cop mor l’home de la família, en efecte, la vida continua, i la mare possessiva continua sent possessiva, la tieta soltera continua sent soltera, res no altera l’actitud de la filla divorciada, i la filla que s’ha convertit en l’amant perpètua d’un home important així segueix fins a la mort d’aquest. Tots aquests personatges viuen unes vides edificades sobre uns maldecaps petits que, a vegades, l’aïllament anímic transmuta en unes imaginades adversitats enormes i insalvables; la falta de diàleg i comunicació reals entre ells, i la tirania de les frases fetes, els aboca al mal humor resignat, al decaïment, a dessecar-se com vegetals tendres, i contemplen el pas del temps com una aventura d’interès escàs. Més enllà d’aquest panorama desolador, narrat amb una versemblança literària impassible, l’entramat de Mare i filla bascula sobre dos eixos: d’una banda, hi ha la voluntat d’explorar l’experiència moral que resulta de les relacions entre els homes i les dones —i de les que Jenn Díaz traça aquí, Gabriel Ferrater n’hauria pogut extreure la base d’uns bons poemes—, i de l’altra, hi ha l’anàlisi meticulosa d’un sistema de forces dins d’una cèl·lula familiar, com si la veu narradora s’endinsés dins d’un camp de batalla d’una inabastable ferocitat silenciosa per oferir el retrat d’unes ànimes deformes, cruels i orgulloses que busquen, sobretot, posseir el domini del poder i executar-lo. A Mare i filla els actes bondadosos només provenen de la debilitat i la covardia.

Llegint Mare i filla és inevitable que es recordin les novel·les de Mercè Rodoreda —no deu ser casualitat que una de les filles es digui Natàlia, com la Colometa, i que el cognom del seu amant etern coincideixi amb el d’Armand Obiols, l’ombra constant de l’autora de Mirall trencat—, però que totes les protagonistes hagin de guardar per a elles el seu secret inútil sobre la seva fràgil vida per evitar que ningú les pugui ferir encara més, també podria emparentar Jenn Díaz amb la crueltat i el rancor impecable de les novel·les d’Yvy Compton-Burnett.