La tarda esclata

 A parentment no passa res en aquesta novel·la. La tarda s’escola en una casa prop del mar, encimbellada en un penya-segat. Arriba una música de moda des del poble, en plena tarda d’estiu, com un trèmolo del tedi. L’espera és morosa i ingràvida, i amb prou feines ens invita a pensar, més aviat puntua la sonsònia. És això, aquesta espera llangorosa, el que Marguerite Duras (1914-1996) subratlla en aquesta novel·la, en què la traducció de Marc Colell esdevé, per mor del lirisme i el subtext de l’original, una tasca gairebé impossible.

Seria molt vague dir que l’obra vol captar el temps. La temptació vindria pel fet que la trama és mínima. Ara bé: Duras no s’està de desenvolupar alguns fets i un conflicte imminent, el qual esclatarà al final. Mentre això no arriba, els dos protagonistes (la dona del contractista d’obra i l’ancià senyor Andesmas) esperen el contractista Michel Arc —home que no acaba d’arribar mai— i la jove filla d’Andesmas: Valérie. Andesmas i la senyora Arc parlen dels seus anhels, els desitjos, el passat. Entre el que ometen i el que insinuen, es va filtrant el seu dolor.

Duras va publicar aquesta novel·la el 1962. Les tres síl·labes del nom Andesmas amaguen el nom dels tres homes que la rondaven aleshores. Era una manera de reivindicar la seva independència, de reafirmar un art que sempre s’havia mogut pels cercles cultes i restringits.

De vegades els diàlegs no tenen gaire sentit, semblen moguts per la lassitud de la tarda. Hi ha interrogants en els actes dels personatges. La casa que Andesmas ha comprat per a la seva filla fa l’efecte que xifra tot el que l’home ens oculta, allò que circula sota l’acte ordinari de parlar. Diríem que Andesmas comença a acomiadar-se d’aquest món. El gran mirador que vol fer a la casa esdevé un espai per a l’èpica de la gran panoràmica, del deure acomplert i, en vista del seu retour d’âge, un espai de contemplació de la seva jove filla i la néta del contractista. I també per al vertigen.

Duras ha triat un moment de la narració en què sembla que la partida ja s’ha jugat, en què només queda alguna cosa que s’escapa de la nostra determinació. El secret d’aquest llibre —novel·la breu que convida a resseguir-la en diverses lectures— sembla la incapacitat, en virtut del final que s’hi desplega, de coronar la vida tal com voldríem. Sospitem que el contractista no arribarà, que la filla d’Andesmas no tornarà a veure el seu pare. Moltes interpretacions de la novel·la no se sustenten amb prou força en marques textuals. Tot i això, allò més emfasitzat se’ns queda amb força a la memòria, i cal valorar la novel·la pel vol poètic i el foc soterrat que desprèn, més que no pas per la incertesa narrativa de voler descriure el buit.

Aquesta tarda del senyor Andesmas, a banda de la referència òbvia del Nouveau Roman, m’ha fet pensar en La tarda d’un escriptor, de Handke. La novel·la de l’austríac va publicar-se a la pretèrita col·lecció “Venècies”, de La Magrana. “La Intrusa”, l’addictiva col·lecció de narrativa estrangera de Labreu, és una hereva valuosa d’aquella col·lecció altament literària, i amb aquesta novel·la de Duras torna a brindar-nos una obra de qualitat. Hi encaixa bé, enmig dels llibres d’Anaïs Nin. I manté una distància elegant, equilibrada, amb les novel·les de Dovlatov o La matèria primera de Jörg Fauser, que són de les meves preferides.