“L’important és que serem una massa de gent immensa”

Dos quarts de deu del matí. Una multitud de samarretes blanques decorades amb punters de múltiples colors es comença a congregar en un ampli aparcament, al costat de l'estadi de la Unió Esportiva Lleida. Aviat, un miler de persones pujarà als 18 autobusos que es dirigeixen a la Via Lliure des de la capital del Segrià. L'objectiu: omplir el tram 58 de la marxa.

És la quarta acció d'aquest tipus que l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural organitzen des del 2012, i molts dels que van als autocars són veterans en aquestes mobilitzacions. És el cas de Josep Maria Currià, membre de l'ANC a Lleida des de la seva fundació. "L'important, més que el nombre de gent que vingui, és el fet qualitatiu que hi haurà una massa de gent immensa, per a un país de set milions d'habitants", assegura, mentre fa fotos de la gent a mesura que va arribant. Per què va decidir sumar-se al sobiranisme? "[Espanya] només s'ha interessat per extreure els recursos de Catalunya", afirma Currià, de 72 anys.

D'altres, no obstant això, acaben de pujar a l'autobús. Literalment. És el cas de Rosa Maria P., de 70 anys, que va decidir viatjar a Barcelona poc abans que els autocars arrenquessin motors. "Em van dir que hi havia un lloc lliure i m'hi vaig apuntar", explica. Relata que "els amics" i "l'ambient" l'han fet decidir-se. "Sóc apolítica, i tinc les meves idees. Però últimament [la pressió del Govern espanyol] és massa", lamenta.

Els autobusos deixen Lleida, les estelades pengen de les finestres posteriors. Les bromes i el bon ambient són la tònica general. De tant en tant apareix algun motorista amb una estelada penjada de l'espatlla, que arrenca crits de goig de part dels viatgers. Sobretot creixen quan el grup d'autocars passa al costat de diversos centenars de motos amb estelades en una àrea de servei. Jordi Prenafeta, poeta i professor de català, amenitza el trajecte amb el poema L'hora gran. "No falteu a l'hora gran! Ja hem patit massa anys d'ofenses, massa por, massa sofriment; ara és hora de tirar endavant. Que el país va despertant", diuen els seus versos. Prenafeta, de 38 anys, porta un jersei blanc en lloc de la samarreta oficial. No li importa que la Via Lliure caigui en el primer dia de campanya. I espera que la marxa d'avui ajudi l'"autoconvenciment" del vot independentista. Aconseguiran les candidatures independentistes prou majoria el 27-S? Prenafeta es mostra esperançat que aconsegueixin la majoria absoluta dels escons. Un objectiu que considera suficient, davant la impossibilitat de celebrar un referèndum. "Estic convençut que hi ha molta gent independentista a les files de Podem", afegeix.

Els autobusos lleidatans s'aproximen a l'àrea metropolitana de Barcelona. Els blocs de pisos reemplacen el verd dels boscos. "M'estic posant nerviosa", confessa la Maria, asseguda en una de les últimes butaques de l'autobús. Ella i els seus amics han anat plegats a cadascuna de les marxes de la Diada, acompanyats dels seus pares. Des que el 2012 l'ANC va omplir els carrers de Barcelona. "Hi vaig per sentiments, contra la LOMCE i per la cultura i la llengua catalanes", explica aquesta estudiant d'Humanitats, de 20 anys. "No m'identifico amb la cultura espanyola, amb el món dels toros". Com el seu amic Roger, llicenciat en Humanitats, veu en la independència una oportunitat per crear un país nou, "amb justícia social, igualtat i feminisme".

El grup arriba a Barcelona. Mentre travessen les Glòries, el Ramon, coordinador de la marxa, recorda que els punters que porten els manifestants es repartiran al mateix tram de la marxa. "Es demana pagar la voluntat", recorda als viatgers. Uns minuts després, arriba el moment: la caravana aparca a la Meridiana. Centenars de famílies amb estelades i samarretes blanques baixen dels autocars per anar a algun dels restaurants de la zona. "Recordeu que heu de tornar a les set. Sortim d'aquí!", avisen des de l'autobús.