Guia per actualitzar la biblioteca del procés

El procés sobiranista ha donat importància a tot un seguit de paraules (començant pel mateix mot procés) que escoltem o llegim dia rere dia als mitjans de comunicació. Pau Vidal, l’encarregat d’idear els mots encreuats a l’edició catalana d’EL PAÍS, construeix un diccionari per entendre tota la nomenclatura, caçant les paraules al vol de l’actualitat. Crispació, negociació, Assemblea, querella… “Manual del procés és un recorregut per aquest període històric tan apassionant a partir del que s’amaga darrere de les paraules que els protagonistes s’etziben contínuament”, descriu l’autor al prefaci. Un diccionari necessari per entendre l’actualitat i repassar el procés paraula a paraula, amb un xic d’humor i d’ironia.

El periodista i escriptor escriu un dietari —el millor format per donar cabuda a les idees que van sorgint a l’actualitat, explica al principi del llibre— que li serveix per comentar el dia a dia del procés des de la consulta sobre la independència del 9 de novembre. Amb aquest pretext, radiografia l’evolució de la política catalana dels últims anys, des de la sentència de l’Estatut fins a l’esclat de l’independentisme, a la vegada que s’apropa als nervis, les preocupacions i les incerteses que marquen la política diàriament. Vila tracta en tota l’obra de respondre una pregunta: suposarà el procés sobiranista una nova frustració per als independentistes, o realment Catalunya serà un Estat?

El títol no porta a equívocs: es tracta d’un llibre que intenta desmuntar els arguments que l’independentisme fa servir més sovint per justificar la demanda de la separació. Llorach i Borrell s’esmercen especialment en el dèficit fiscal. Els 16.000 milions que, segons els partits catalanistes, Espanya no retorna a Catalunya són el pagament necessari als serveis de l’Estat, dels quals es beneficien els catalans, segons els autors. Borrell i Llorach denuncien que Mas i Junqueras s’inventen arguments per enganyar els catalans, com aquell que diu que la Constitució alemanya fixa un dèficit fiscal del 4% per als lands. La conclusió del llibre és que l’encaix de Catalunya a Espanya és possible.

El jurista català, exdiputat del Partit Popular al Congrés, fa servir una metàfora de Vicens Vives a Notícia de Catalunya per buscar una sortida a l’atzucac de les relacions entre Catalunya i Espanya. El Minotaure com a encarnació del poder d’una Espanya que, escrivia Vicens el 1954, havia de ser liderada per l’impuls de Catalunya. De Juan agafa la metàfora de Vives per traçar un retrat polític del moment, buscant comprensió en els arguments d’uns i altres per demanar o rebutjar la independència. De Juan fa un passeig per la història fins a l’actualitat, allunyant-se del soroll partidista, i analitzant les lleis per intentar donar una proposta satisfactòria per a tots.

L’eurodiputat de Convergència fa servir un article del prestigiós setmanari The Economist per donar títol al llibre. En el text, el mitjà britànic demanava a Mariano Rajoy que autoritzés una consulta a Catalunya. Amb aquest exemple Tremosa vol descriure l’interès dels mitjans internacionals pel procés català i l’evolució del seu posicionament. Aprofitant la seva experiència al Parlament Europeu, Tremosa també descriu com s’ha viscut a les institucions comunitàries el procés i el desprestigi en què, al seu parer, ha caigut Espanya arran de la crisi econòmica, i fa un repàs de com s’han vist des de Brussel·les tots els greuges que, segons els independentistes, ha patit Catalunya de l’Estat.

“Per què els moments brillants dels catalans acaben en no res?”, es pregunta l’escriptora al subtítol del seu llibre. L’obra segueix un esquema similar a d’altres, buscant en la història les respostes al moment que viu Catalunya. Gabancho s’ho pren amb humor i analitza com, tot i donar-se quatre característiques comunes en molts moments —talent, projecte, lideratge, unitat— no s’arriba a l’objectiu desitjat. Amb l’anàlisi de diferents episodis clau en la història de Catalunya (des de l’any 1000 fins a la declaració de sobirania del Parlament, passant per la Transició o el Compromís de Casp), Gabancho intenta saber si aquesta vegada tot acabarà bé per a Catalunya.

“Cal una nova història de Catalunya que deixés per sempre més de contar el que hauria hagut de ser i no fou, per dir-nos el que ha estat i el que és per veure si així podíem arribar, per fi, a veure clarament el que pot ser”, escrivia Gaziel. Agafant d’inspiració aquesta cita, Canal fa un repàs de la història amb l’objectiu de renovar-ne l’explicació i desmentir alguns mites que es repeteixen en la política. Creu, per exemple, que parlar de “guanyar a les urnes el que es va perdre el 1714” és, des del punt de vista històric, una barbaritat. Canal lamenta que la cultura catalana de final del segle XX ha estat autoreferencial i que això ha impedit fer un repàs com cal de la seva història.