El pes del 3%

Per als socis de Convergència en la llista òmnibus que Artur Mas ha organitzat per acompanyar-se en les eleccions del 27 de setembre és un gripau molt difícil de digerir que se'ls recordi de forma tan aparatosa i espectacular com ahir ho va fer la policia judicial el tema de les comissions del 3% en contractacions d'obres i serveis que en el seu moment, fa més de 10 anys, li va etzibar Pasqual Maragall al mateix Mas i als governs de CiU. Esquerra i els independents progressistes que s'han associat a Convergència no tenen res a veure amb el finançament irregular del partit de Mas, però ara estan collats al seu carro i part del preu a pagar-li per portar-los amb ell és el silenci davant el que en altres circumstàncies haurien pogut denunciar. Ara Junqueras, Romeva i no diguem ja Casals i Forcadell estan emmanillats.

Els ciutadans van començar a castigar els partits responsables de casos de corrupció a les municipals i autonòmiques de maig, deixant enrere la llarga etapa d'impunitat política de la qual fins llavors s'havien beneficiat. Es va veure clarament, sobretot a València i Madrid, i també en molts altres casos, entre els quals cal citar Barcelona i Badalona per la seva importància, però també pel que representava per CiU i PP perdre aquestes alcaldies. En realitat havia començat a veure's ja en les eleccions europees de 2014 i en les autonòmiques andaluses de fa mig any. El caràcter emblemàtic del cas Pujol ha tingut per Convergència l'efecte de posar en una altra perspectiva i donar més relleu als nombrosos assumptes de corrupció econòmica que al llarg de les seves dècades de govern havien esquitxat el partit i alguns dels seus més destacats dirigents, com Lluís Prenafeta, Macià Alavedra o Josep Maria Cullell, per citar els més rellevants. I ha arribat fins a l'extrem de forçar una renovació que persegueix deixar enrere el pujolisme sencer.

Les urnes diran el dia 27 si l'hora del càstig que li va arribar al PP a Madrid, València i Balears, i en part al PSOE a Andalusia, li arribarà també ara a Convergència. El fet mateix que el centredreta nacionalista s'hagi dividit i Mas hagi substituït com a aliat Unió Democràtica per Esquerra Republicana complicarà tant les decisions de molts votants com la lectura dels resultats. En aquestes ja imminents eleccions està en joc l'embranzida del nacionalisme català, la mesura de l'abast de l'allunyament provocat a Catalunya pel desastrós desenvolupament de la política autonòmica a Espanya des de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l'Estatut català confirmat per la ciutadania. Però es mesurarà també, indubtablement, l'abast de la remodelació del sistema català de partits en curs.

La llista de formacions polítiques que es presenta pel 27-S és diferent de les anteriors, inèdita. Perquè hi ha noves forces i coalicions i perquè les antigues estan experimentant canvis substancials. Una de les claus diferencials del sistema català de partits era l'existència mateixa d'una gran força de centredreta, CiU, hegemònica en un espai polític que a la resta d'Espanya, excepte Euskadi, ocupa el PP en solitari. Ara CiU ja no existeix. En el seu lloc, Unió aspira a recollir almenys part del seu electorat, el que rebutja l'opció independentista. Una altra de les claus diferencials era l'existència a Catalunya d'un partit independentista i republicà, ERC. Però, en aquestes eleccions, aquest partit ha vist com Convergència li robava el seu programa i l'obligava a unir-s'hi i a acceptar una posició subsidiària en una coalició en principi temporal, però obligada a projectar-se cap al futur immediat per poc que el resultat electoral ho aconselli. Així doncs en aquestes eleccions no hi haurà CiU, ni ERC, però tampoc Iniciativa Verds (ICV), un altre dels protagonistes clàssics, sistèmics, per dir-ho així, des de 1977, perquè l'univers ecosocialista sorgit del vell PSUC ha format una coalició amb una altra de les novetats polítiques, Podem, el nou partit sorgit de les protestes del 15-M contra la vella política i la seva supeditació a l'imperi de les finances. Aquesta aliança es va estrenar amb èxit a les municipals i va aconseguir l'alcaldia de Barcelona. Ara està per veure quin pot ser el seu recorregut.

Els canvis en curs en el sistema català de partits no acaben aquí, perquè els altres dos, el socialista i el conservador, PSC i PP, pateixen un desgast enorme a causa dels escàndols de corrupció i la competència combinada de les noves formacions, la de la ja citada Podem i la de Ciutadans, un partit amb 10 anys de vida que va començar reivindicant-se com de centreesquerra però que ha adoptat el programa econòmic de la gran patronal i li disputa al PP l'espai electoral del nacionalisme espanyolista.

Artur Mas vol que siguin un plebiscit, però aquestes eleccions mostraran també altres coses.