Un segle d’experiments militars secrets amb humans

A finals del 1964, durant unes maniobres prop de Porton, al comtat de Wiltshire (Regne Unit) i no gaire lluny de les pedres de Stonehenge, 16 comandos de la marina reial britànica van començar a comportar-se de manera estranya. Al segon dia dels exercicis, mentre uns soldats sortien a camp obert, exposant-se al foc enemic, d'altres alimentaven ocells imaginaris i alguns corrien pels turons o s'enfilaven als arbres a fer el mico. Va haver-hi fins i tot qui va començar a apuntar els seus companys amb la seva arma. L'informe secret d'aquell dia recull que "el grup es va desorganitzar, i va caure en la indisciplina, i eren incapaços de complir cap ordre". El seu comandant, va donar la unitat per perduda. El que no sabien ni ell ni els seus homes és que els havien donat 75 micrograms d'LSD.

La història pot semblar hilarant vista des del present, fins i tot el somni inconfés d'un pacifista. Però és només un dels milers d'experiments que els militars britànics i nord-americans van fer amb humans dins dels seus programes d'investigació per a la guerra química i bacteriològica. Des de la creació del complex ultrasecret de Porton Down, en la Primera Guerra Mundial, més de 20.000 persones van participar en milers d'assajos amb gas mostassa, fosgen, gas sarín i altres agents nerviosos, àntrax, Yersinia pestis (el bacteri de la pesta), mescalina, àcid lisèrgic i altres drogues.

Encara que els conillets díndies humans, gairebé tots soldats i cap oficial, eren voluntaris, cap sabia realment a què s'exposava. L'historiador Ulf Schmidt, director del Centre d'Història de la Medicina de la Universitat de Kent, explica la història dels veterans de Porton Down en el llibre Secret Science: A Century of Poison Warfare and Human Experiments (Ciència secreta. Un segle de guerra de verins i experiments humans, Oxford University Press). L'obra relata la particular ètica de l'estreta col·laboració entre científics i militars per aconseguir substàncies cada vegada més letals. Tot i que se centra en Porton Down i el seu homòleg nord-americà, Edgewood Arsenal, aixecat pel Chemical Corps de l'exèrcit dels EUA el 1916, també guarda alguna cosa per als alemanys.

De fet, van ser els germans els que van iniciar aquesta relació infamant entre ciència i guerra. A les cinc de la tarda del 22 d'abril del 1915, a les trinxeres de Ieper (Bèlgica), l'exèrcit alemany va alliberar 160 tones de clor pressuritzat al llarg de sis quilòmetres del front i el vent va portar el núvol tòxic fins a les posicions de francesos i canadencs. Encara que els alemanys no van saber treure profit estratègica del terror provocat a l'altra banda, aquell dia va ser el del "dolorós recordatori que la moderna guerra química havia començat", escriu Schmidt. El pare de la criatura va ser el genial químic Fritz Haber, tan genial que va rebre el Nobel de química només tres anys després.

Més de 20.ooo soldats van participar en proves del programa de guerra química i bacteriològica britànic

L'endemà de l'atac alemany, Sir John French, comandant en cap de la força expedicionària aliada, va demanar a Londres que fessin tot el possible per comptar amb aquest tipus d'armes. Al setembre, els britànics ja tenien la seva pròpia versió de clor, que van utilitzar aquell mateix mes al front de Loos amb resultats desastrosos. El vent va canviar i centenars dels seus propis homes van ser enverinats. S'iniciava llavors una eixelebrada carrera d'armaments, primer químics, i després també bacteriològics i farmacològics. 

Porton Down va ser el cor del programa d'armes químiques i bacteriològiques del Regne Unit. En les seves 2.500 hectàrees de terreny es van aixecar laboratoris per una plèiade de fisiòlegs, patòlegs, meteoròlegs... vinguts de les millors universitats britàniques com Oxford, Cambridge i el University College de Londres. Així mateix es cridava els cognoscenti, la casta privilegiada que coneixia els secrets de la guerra química britànica. Al principi, assajaven les substàncies amb ratolins, gats, gossos, cavalls o micos. Els van fer de tot, els gasejaven, els tiraven pols de cristall a la cara o concentrat de pebre de Caiena, buscant nous agents químics.

Però ja el 1917, després d'un atac alemany amb el nou gas mostassa, van crear un laboratori específic per a experiments amb humans. L'objectiu era comprendre els efectes dels agents químics en els òrgans i teixits humans i, moltes vegades, no es podien extrapolar els resultats en els assajos amb els animals. El laboratori el dirigia aquells dies el fisiòleg Joseph Barcroft, que havia deixat de banda els ensenyaments pacifistes dels seus pares, uns quàquers nord-irlandesos.

Després de la fi de la guerra que havia d'acabar amb totes les guerres, la investigació no es va aturar, més aviat es va accelerar. Només amb animals, es van fer 7.777 experiments, en els quals van morir més de 5.000 criatures. Als voluntaris els reclutaven entre les tres armes de l'exèrcit. Al principi, les investigacions eren defensives i, fins a cert punt, lògiques: volien saber l'efecte dels agents químics en el rendiment de la tropa i provar l'eficàcia de les màscares de gas. Als que es presentaven, els donaven uns xílings de sobresou i els eximien de les obligacions normals d'un soldat, fins i tot tenien la tarda lliure. Només el 1929 es van fer experiments amb més de 500 militars. La xifra es multiplicaria per deu durant la Segona Guerra Mundial.

Quan les tropes de Hitler van entrar a Polònia, el setembre del 1939, tant Alemanya com els Estats Units i el Regne Unit eren autèntiques potències en guerra química. I tots tres van utilitzar humans en els seus experiments. Els nazis van recórrer en moltes ocasions a presoners, en la seva majoria jueus, russos i polonesos per als seus assajos. Però també a Porton Down van utilitzar estrangers. A la fi de la guerra, en vista de l'escassetat de soldats disponibles, els científics britànics van utilitzar ciutadans de les potències de l'eix que havien estat confinats al començament de la contesa.

Malgrat que els aliats comptaven amb grans quantitats de gas mostassa o fosgen, Alemanya els va tornar a avançar. El 1936, el químic industrial Gerhard Schrader, creava el primer pesticida sintètic, i tabun, un organofosforat que actua sobre el sistema nerviós. A més de ser letal, era incolor i inodor. En un dels primers exemples de tecnologia dual, els militars de seguida li van veure possibilitats per fer-lo servir com a arma. Amb el tabun, els alemanys van desenvolupar altres agents nerviosos com el sarín, el soman o el cianur d'hidrogen o Zyklon B, que van fer servir per assassinar milions de jueus. Els nazis van emmagatzemar fins a 44.000 tones d'armes químiques. No obstant això, ni amb els aliats ja a Alemanya, les van utilitzar. Per què?

"La raó principal és que ni els comandaments militars aliats ni l'alt comandament alemany estaven especialment interessats a fer servir aquest tipus d'armes per por de les represàlies. Són difícils d'utilitzar, una mica impredictibles i podrien alentir l'avanç de les tropes si la terra quedava contaminada", sosté Schmidt. Això no va impedir que assagessin durant la guerra. Als EUA, per exemple, Edgewood Arsenal va passar de disposar d'un pressupost d'un a dos milions de dòlars i unes 1.000 persones en el període d'entreguerres a 1.000 milions de dòlars i 46.000 empleats el 1942. Només el Projecte Manhattan per crear la bomba atòmica va rebre més recursos i personal.

Del clor i el gas mostassa de la I Guerra Mundial, es va passar a assajar amb sarín, àntrax, el bacteri de la pesta o el LSD

En acabar la guerra, Porton Down no va rebaixar la seva activitat; l'inici de la guerra freda els va oferir l'ocasió d'investigar fins a l'inimaginable. Va ser també el període en què l'ètica i les normes mèdiques es van relaxar més i això que, després dels judicis de Nuremberg, es va aprovar el Codi Nuremberg, que prohibia els assajos amb humans potencialment nocius que no tinguessin una finalitat terapèutica. La gran majoria dels voluntaris, uns 16.000 en les dècades dels cinquanta i seixanta, no sabien res de Porton Down. Molts creien que participarien en assajos per trobar la vacuna de la grip i ningú els va dir el contrari.

Això pensava Ronald Maddison, un mecànic de la RAF de 20 anys destinat a Irlanda del Nord, quan es va apuntar als experiments. Li pagaven el viatge, vivia una experiència nova, s'oblidava uns dies de la disciplina militar i, el més important, podria veure la seva nòvia Mary Pyle, que vivia prop de Porton. En arribar, a principis de maig del 1953, un científic els va explicar que participarien en un assaig amb substàncies químiques sobre la roba. De l'experiment en si, només els van dir que podrien sentir "un lleuger malestar" i que estarien "supervisats" en tot moment.

A les 10 del matí del 6 de maig, Maddison i cinc voluntaris més van entrar a la cambra de proves amb màscares de gas. No sabien que els exposarien a 200 mil·ligrams de gas sarín pur. Al cap de 20 minuts, Maddison va començar a dir que es trobava malament, va caure a terra suant i entre espasmes. Encara que li van injectar atropina, l'antídot habitual contra agents químics, el mecànic empitjorava. El van portar a l'hospital que tenien a les instal·lacions, però Maddison va morir a les 13.30 hores. En una maniobra d'ocultació en què van participar les altes esferes del Ministeri de la Guerra, van fer creure a la família i amics de Maddison que havia mort per una aguda pulmonia agreujada per l'experiment. Caldria esperar 50 anys perquè el cas es reobrís i enterrés la reputació ja qüestionada de Porton Down.

Aleshores no es va saber, però hi va haver molts altres experiments que llegits avui esborronen. Fins a 750 proves a camp obert van desenvolupar els científics de Porton entre el 1946 i el 1976, moltes de les quals a les seves colònies, com a Nigèria, les Bahames i Malàisia. Cinc d'aquests assajos es van fer al mar, utilitzant àntrax o el bacteri de la pesta bubònica. En el marc de l'operació Cauldron, els militars van alliberar Yersinia pestis a la rodalia de l'illa Lewis, al mar del Nord, sense adonar-se que un pesquer, el Carella, amb 18 pescadors a bord, passava per aquelles aigües. En comptes de recollir-los i tractar-los amb estreptomicina, un antibiòtic, els van deixar seguir. Volien aprofitar l'accident per als seus resultats. Això sí, van estar atents a la ràdio del Carella per si llançaven alguna alerta de socors.

Però un dels assajos més sinistres va tenir lloc el 26 de juliol del 1963. Dins d'un programa per establir la vulnerabilitat de les infraestructures en cas d'atac químic o bacteriològic, els científics de Porton Down van idear alliberar un bacteri al metro de Londres. Sota la cobertura d'una rutinària presa de mostres, van alliberar 30 grams d'espores del Bacillus globigii. Era el que ells anomenaven un simulador, la substància era innòcua, encara que avui se sap que pot provocar septicèmia. El bacteri es va estendre per diverses estacions, fins a 15 quilòmetres pels conductes de la ventilació. Els londinencs no van saber fins fa uns anys que havien experimentat amb ells.

Però a finals dels anys seixanta també va arribar a Porton Down. La crisi de legitimitat del sistema, el pacifisme, el desengany amb la societat burgesa van entelar el programa científic militar. Molts dels veterans científics de Porton van dimitir, uns altres els van deixar enganxats a l'LSD. A les portes de Porton Down es van succeir manifestacions demanant-ne el desmantellament. Des de llavors, encara que l'activitat no s'ha aturat, sí que s'ha reduït. Dels més de 6.000 voluntaris que van participar en les seves proves en els anys cinquanta, es va passar a tan sols 2.000 des del 1979 i fins al 1989. Ja no s'experimenta amb humans, però sí amb milers d'animals.

En paral·lel, es va iniciar un moviment entre centenars de veterans de Porton exigint la veritat, reconeixement i compensacions pels efectes que els havien provocat els assajos. Encara que un estudi d'Oxford patrocinat pel Govern i publicat ja en aquest segle va trobar una taxa de mort més alta entre els portonians, la investigació no va estudiar l'impacte mental o psicològic. La pressió dels portonians va portar a la reobertura del cas del soldat Maddison. Després de la investigació judicial més llarga del Regne Unit després de la de la mort de Lady Di, el jurat va considerar que havia estat un homicidi provocat per "l'aplicació d'un agent nerviós en un experiment no terapèutic". Aquest judici, celebrat el 2004, va portar el professor Schmidt a començar Secret Science. Més important, gràcies a Maddison, el 2008, les autoritats britàniques van reconèixer el dany causat, es van disculpar públicament i van compensar econòmicament 359 dels gairebé 22.000 joves soldats que van passar per Porton Down.