Catalunya i la Unió Europea

D'aquí a unes setmanes se celebraran a Catalunya unes eleccions autonòmiques que algunes formacions polítiques plantegen amb un assumpte central de debat: la possibilitat d'escometre un procés d'independència d'aquesta comunitat autònoma. En el marc d'aquest debat, fa només uns dies s'ha tornat a plantejar la discussió sobre si una hipotètica Catalunya independent podria seguir formant part de la Unió Europea. Com a expert jurídic de la UE, en dret internacional públic i en dret constitucional i com a ciutadà que creu i que treballa per aquest gran projecte polític d'integració europea, he de dir que aquells que mantenen que la Unió Europea incorporaria una suposada Catalunya independent demostren un desconeixement tant del dret aplicable com de les realitats polítiques en els Estats membres de la UE.

En dret comunitari, en cas que Catalunya es declarés independent, i es basés en l'article 49 del Tractat de la Unió Europea (TUE) per “sol·licitar l'ingrés com a membre de la Unió”, només es podria admetre la seva candidatura si complís les tres condicions que planteja l'article esmentat:

1. Ser un “Estat europeu”;

2. “Respectar els valors esmentats a l'article 2” (del Tractat esmentat);

3. Tenir en compte els “criteris d'elegibilitat acordats pel Consell Europeu”: es tracta dels criteris coneguts com “de Copenhaguen”, adoptats en aquesta ciutat pel Consell Europeu el 1993.

Per ser un Estat europeu, cal ser un Estat. En aquest cas, Catalunya necessitaria com a mínim que la reconeguessin com a Estat la totalitat dels 28 Estats membres de la UE. En efecte, els representants dels 28 al Consell s'han de pronunciar, en la fase inicial de l'eventual acceptació d'una candidatura, “per unanimitat” (mateix article 49).

Ara bé, en cas d'haver-se de pronunciar, els Estats membres només podrien constatar que no poden donar el seu reconeixement i que han de considerar la sol·licitud inadmissible.

En efecte, segons l'apartat 2 de l'article 4 del mateix Tractat, cada Estat membre és l'únic amb competència per decidir sobre “les seves estructures fonamentals polítiques i constitucionals, també referent a l'autonomia local i regional”. La mateixa disposició afegeix, en cas necessari, que la UE “respectarà les funcions essencials de l'Estat, en particular les que tenen per objecte garantir la seva integritat territorial”.

En altres paraules, això significa que en dret de la UE, els Estats membres no podrien reconèixer com a Estat una entitat que depengui de la jurisdicció d'un Estat membre que es declarés “independent” unilateralment i infringint la Constitució de l'Estat en qüestió. Per tant, una entitat així, no reconeguda com a Estat pels membres de la UE, no podria presentar la seva candidatura.

A més, tampoc es respectarien les altres dues condicions que planteja l'article 49.

Aquest article es refereix als criteris de Copenhaguen, que especifiquen que l'adhesió d'un nou país té fases prèvies, entre les quals hi ha l'establiment d'“institucions estables que garanteixin la democràcia, l'Estat de dret, el respecte dels drets humans i el respecte i la protecció de les minories”.

El mateix article 49 també exigeix el respecte per l'Estat candidat dels “valors esmentats a l'article 2”, entre els quals figura “l'Estat de dret”. Una entitat que es declari independent unilateralment, infringint el dret, i en particular la Constitució nacional que ha de respectar, violarà aquesta condició fonamental. Aquest seria el cas de Catalunya, tenint en compte la Constitució del Regne d'Espanya vigent.

En efecte, en dret constitucional espanyol, la situació no pot ser més clara. Segons l'article 2 de la Constitució de 27 de desembre del 1978: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes”.

En dret internacional públic, aquestes regles són conformes als principis fonamentals de la democràcia i de l'Estat de dret. El suposat “dret a decidir”, segons l'expressió utilitzada pels secessionistes catalans, de qualsevol entitat infraestatal no està reconegut pel dret internacional. El dret dels pobles a disposar de si mateixos respon a criteris i situacions que no són en cap cas els de l'Espanya actual.

La sentència que estableixi jurisprudència sobre aquesta problemàtica és la del Tribunal Suprem del Canadà, dictada el 20 d'agost del 1998. Als seus apartats 138, 151 i 154, el Tribunal Suprem demostra que el dret a l'autodeterminació només existeix en dret internacional si es compleixen certes condicions. Se'n desprèn que aquest dret no existeix ipso facto per a qualsevol entitat, i que aquest dret no existeix en qualsevol cas en un Estat democràtic, que respecta les seves estructures constitucionals, els drets humans i els drets de les persones pertanyents a minories, excepte si es preveu i s'exerceix de conformitat amb la Constitució de l'Estat en qüestió.

En l'àmbit polític, alguns juristes, sens dubte amb bones intencions, pensen que les institucions de la UE o alguns dels seus Estats membres podrien pressionar el Govern espanyol perquè “mostrés més flexibilitat” i acceptés emprendre la revisió de la Constitució espanyola, que podria preveure les modalitats d'una possible escissió de Catalunya.

Res més il·lusori.

Des del punt de vista dels dirigents de molts Estats membres, com el Regne Unit, França, Itàlia, Bèlgica, etcètera, ningú defensarà aquesta posició, seria tant com arriscar-se a obrir la porta a un possible contagi, i provocar problemes polítics interns, per no parlar dels Estats que s'han negat a reconèixer Kosovo per unes raons semblants (Xipre, Grècia, Romania, Eslovàquia).

L'ampliació de la Unió Europea per la ruptura d'un dels seus Estats membres suposa un risc d'inestabilitat, els eventuals avantatges de la qual mai podrien compensar el preu que haurien de pagar les institucions per la modificació de la seva composició i per la major dificultat de la presa de decisions.

És clar que, políticament, és totalment il·lusori esperar suports polítics de la UE i dels seus Estats membres a una evolució en aquest sentit, que només presentaria per a ells aspectes negatius.

La discreció diplomàtica és una cosa i, les realitats polítiques, una altra.

Jean-Claude Piris va ser director general del Servei Jurídic de la UE del 1998 al 2010.