Catalunya irredempta

No un particular, sinó el conseller de Justícia del Govern català, Germà Gordó, va opinar dissabte passat en un acte públic que “la construcció d'un Estat no ha de fer oblidar la nació sencera”. Ho va dir en referència als territoris irredempts del nacionalisme català: València, les Balears, la Franja i Catalunya Nord, als ciutadans dels quals s'hauria de concedir, segons Gordó, la nacionalitat catalana. Lògicament, ha provocat irritació en aquests territoris.

La plasmació política dels Països Catalans, una denominació nacionalista per referir-se a una entitat que els inclogués amb l'actual Catalunya, constitueix el programa màxim del sobiranisme: el que quedaria per aconseguir després de conquistar la independència. Un objectiu que forma part del programa de les CUP i que en vista dels resultats electorals que s'acostumen a registrar a les comunitats o zones citades, garantiria al nacionalisme feina per a molts anys, sense risc de desaparició per falta d'objectius. El que tenen en comú els Països Catalans és que s'hi parla català. Tanmateix, d'això no se'n dedueix que estiguin necessàriament destinats a unir-se en un Estat. Segurament, és més beneficiós per a la unitat de la llengua i cultura catalanes la convivència de tots aquells territoris en un Estat espanyol plural. El 2014 el cantant Raimon va expressar els seus dubtes sobre aquest tema. Especialment sobre la incidència de la independència en la relació entre catalans i valencians, i també en la unitat de la llengua, la seva preocupació més persistent com a intel·lectual, artista i fill de Xàtiva (València).

La independència catalana estimularia l'anticatalanisme valencià, va opinar llavors. I danyaria els vincles entre els territoris de l'àmbit lingüístic català en un mercat cultural l'epicentre del qual és Barcelona. Com poden estranyar-se alguns que mai dubten que les opinions de Gordó hagin estat vistes com una provocació i una ostentació de prepotència?