Els últims del Port

Fa uns mesos TV3 es va presentar al Port de la Selva amb El foraster. Com sol ser habitual, el seu conductor, el còmic Quim Masferrer, va acudir al poble pesquer de l'Alt Empordà i el va fer riure. Fa més de tres lustres que estiuejo en aquest poble i puc dir que no he fet, fins fa exactament una setmana, cap amic. Potser els pocs dies, encara que sigui durant molts anys, no siguin prou per consolidar alguna cosa més enllà de ser un simple saludat, que diria Josep Pla. Però a més de no establir res semblant a una amistat autòctona, tampoc he notat que a les botigues ineludibles a les quals s'ha d'anar per obligació esbossessin alguna cosa similar a una alegria indescriptible en tornar-me a veure cada any per aquestes dates. Per això vaig sentir una enveja (gens sana) quan vaig observar al·lucinat com tot el poble es pixava de riure quan Masferrer els regalava aquella mena d'acudits com per a pegerols que sol prodigar amb tant èxit. Amics barcelonins amb els quals coincideixo confirmen la meva impressió. Gent dureta, ens diem com a consol.

Amb els anys, els fills han crescut, s'han independitzat i ja només en quedem alguns. “Els últims del Port”, ens diem amb estoica i irònica resignació. Alguns matrimonis s'han separat, a d'altres els ha trencat inesperadament la primerenca mort d'un dels cònjuges. Continuo venint amb la meva companya. Un neda i l'altre sent el mar.

Amics barcelonins confirmen la meva impressió. Gent dureta, ens diem com a consol

El meu radi d'acció al Port (com li diuen els barcelonins) és el Camí de Ronda (on em creuo alguns dies amb Roca Junyent i les seves filles, que fan la nostra mateixa ruta caminant de pressa) fins al far que il·lumina la badia, i cap a casa a dutxar-me i canviar-me per anar a l'España, un bar llegendari del poble on s'allotja la flor i nata de la gent de casa bona progre i no tan progre de Barcelona. També francesos que fa anys que vénen a aquest lloc remot sense arribar mai a dir dues paraules seguides en català o en castellà. En general, gent d'ordenat desordre estival. M'assec i m'estic prenent un tallat, observo Roca Junyent i alguns amics. Parlen entre ells, no impedint més de les vegades que el ponent de la Constitució espanyola segueixi embrancat en la lectura de La Vanguardia.

He vist passar pel Port molts polítics catalans. He vist, per exemple, Ricard Gomà al bar La marina, presenciant exultant algun partit del Barça. He vist Joan Saura i Imma Mayol agafats de la mà caminant en paral·lel al mar. Els veig i em sembla mentida observar-los tan distesos, tan de carn i ossos. Tan diferents de com els veia al Parlament. Però qui he vist gairebé cada dia des que vinc a estiuejar al Port és Roca Juyent. Per això avui em decideixo a parlar-li.

Ens coneixem de les nostres caminades matineres. Mai deixa de saludar-me. I això m'afalaga perquè ell és un patrici. Li pregunto pel Port, per la indissimulada distància que marca amb els forasters. Em diu el senyor Roca (que és com li dic quan em dirigeixo a ell) que el Port de la Selva sempre va molt a la seva. No val dirigir-se a ells des de l'actitud del turista exigent pel simple fet de ser-ho. Se senten com orgullosos de la seva abstracció geogràfica, circumstància que els va imprimir el seu gairebé petri caràcter. Però quan et coneixen t'acullen amb una generositat absoluta. El crec absolutament. Després li pregunto, ja que hi som, pel procés. Em diu que el litigi podria agrir-se, però sigui quin sigui el camí que prengui, la cosa és irreversible. Li vaig parlar de la possibilitat d'una solució federal asimètrica i no em va dir que no. Però va insistir en la irreversibilitat. I de Rajoy, què n'opina?, em vaig atrevir a dir finalment. “Rajoy actua tal com és ell. Els problemes els arregla el temps, no la política”.

Però per fi vaig fer dos amics. Un és Isidre Corominas i Zaragoza, autor d'un llibre essencialment necessari si es vol conèixer a fons la història del Port de la Selva. Es tracta de La mar d’Amunt. El Port de la Selva. Un caràcter comú, un tarannà i una forma de fer de tot un poble. Tota la idiosincràsia d'un poble pesquer on un dia van coincidir esperits refinats, cultes i cosmopolites. I l'altra és la Laura, una bella noia argentina que treballa just davant d'on Isidre Corominas té la seva llibreria. Una noia que em recorda l'espontània i contagiosa cordialitat, malgrat la crisi que s'ha centrat en ells, molts joves d'ara.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.