Reformar la Constitució

En el llenguatge polític actual no sol distingir-se entre una reforma constitucional i un procés constituent; tots dos s'utilitzen indistintament malgrat que són dos conceptes de naturalesa diferent. Això porta a confusions i malentesos. Una constitució democràtica és una norma jurídica suprema –jeràrquicament superior a la resta de l'ordenament– emanada del poder constituent que resideix en el poble i la funció del qual és regular els aspectes fonamentals de les fonts del dret, la composició i les competències dels òrgans constitucionals i els límits bàsics dels drets i els deures dels ciutadans. Així doncs, la constitució funda i fonamenta l'Estat, a més de legitimar-lo democràticament, ja que és expressió de la sobirania, és a dir, del poder, suprem i indivisible, del poble. Aquest és el model actual de constitució democràtica.

No obstant això, una constitució no és una norma immodificable. Si fos així, com que és producte de la lliure voluntat del poble, s'entendria que la voluntat individual dels ciutadans ha de romandre inalterable en el temps. Però això no és així. D'una banda, la composició del poble canvia, uns ciutadans moren, d'altres neixen; de l'altra, en ús de la seva llibertat, els ciutadans poden canviar de parer. Si els fets canvien, les meves opinions també, va dir Keynes amb aquestes paraules, o semblants. Per tant, les constitucions es poden reformar.

Ara bé, una de les funcions de tota constitució és estabilitzar un sistema jurídic, un Estat. Canvien les lleis si ho creuen convenient els parlaments, i els reglaments si ho decideixen els governs, només canvien les constitucions si ho determina el poder constituent. És més complicat canviar les lleis que els reglaments, i encara més les constitucions. Per què aquesta progressió en les dificultats? Per donar estabilitat al conjunt del sistema. I si una constitució, com hem dit, és la norma suprema i regula només matèries fonamentals, és lògic que els obstacles en la seva reforma siguin més grans.

Per això les constitucions actuals, totes, estableixen procediments de reforma especials i dificultosos que les preservin de canvis d'opinió sobtats poc meditats que solen donar-se en conjuntures especialment crítiques. Abans de canviar una constitució cal pensar-ho detingudament, recaptar opinions autoritzades, debatre les modificacions amb calma, preveure'n les conseqüències i els possibles danys col·laterals. A més, cal legitimar els canvis mitjançant acords amplis. Que una constitució sigui durable és una virtut, no un defecte.

A més, són molt diferents els canvis que incideixen en aspectes estructurals bàsics –per exemple, forma de govern, organització territorial, sistema electoral, regulació de determinats drets– o en aspectes de tipus menor, en precisions, aclariments o afegits que no afectin el sistema en el seu conjunt. Una constitució pot haver estat modificada en moltes ocasions i continuar sent substancialment la mateixa; una altra, pot haver patit pocs canvis però tan essencials que el sistema resultant quedi transformat. Importa més el qualitatiu que el quantitatiu.

Però les reformes constitucionals no són processos constituents. Aquests últims són de naturalesa diferent. No són modificacions d'una constitució, per important que sigui el canvi, sinó que pressuposen la posada en qüestió del sistema mateix, un sistema que es considera il·legítim d'arrel i necessita legitimar-se sobre noves bases. Per exemple, en el nostre cas, suposaria establir que la sobirania no està en el poble espanyol sinó en els pobles de les diferents autonomies o situar la democràcia directa per sobre de la representativa; o substituir el principi d'Estat social pel d'Estat liberal, o el d'autonomia pel de centralització.

Aquestes modificacions en aspectes substancials produirien un canvi de sistema polític a la manera que la Constitució del 1978 va suposar el pas d'una dictadura oligàrquica i centralista a una democràcia constitucional, un Estat social i una organització territorial autonòmica. Els que pretenen un nou procés constituent volen destruir l'actual sistema polític i instaurar-ne un de diferent sobre bases noves. Els que pretenen una reforma només volen canviar el que no funciona, encara aspectes substancials, però respectant els pilars bàsics de l'estructura. Els uns són revolucionaris; els altres, reformistes. Tots dos de la Constitució, per descomptat.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.