Plebiscitàries, evidentment

Que les eleccions autonòmiques del 27-S tindran una lectura plebiscitària difícilment pot ser ignorat. La configuració de la Llista de Mas, Junts pel Sí, ho fa pràcticament inevitable. He escrit la Llista de Mas perquè això, i no una altra cosa, és la suposada llista unitària de l'independentisme, la unitat de la qual coixeja per la pota de la CUP. Tenint en compte que la condició innegociable per formar aquesta candidatura és que, si els escons ho permeten, el futur president de la Generalitat serà Artur Mas, ja es pot vendre tota la poesia patriòtica que es vulgui que del que es tracta és de mantenir al poder aquella persona, el que representa ideològicament i l'herència política que porta a la motxilla.

Sí, també hi ha un full de ruta independentista pactat, però que es desenvoluparà o no, o podrà aplicar-se més o menys, ja es veurà. El que haurà quedat segellat des del principi és qui mana aquí; si després, a més, s'arriba a la improbable independència, encara millor. En aquest sentit, el gripau que s'han empassat Oriol Junqueras i ERC és dels que se seguiran recordant als llibres d'història d'aquí a unes dècades.

El lideratge de la llista es mereix una menció a part. Raül Romeva ha estat titllat, sobretot des de les posicions dels seus antics camarades, de ximple útil. A mi no m'ho sembla. Un tipus que s'acomiada fa només (atenció) quatre mesos dient-li al seu excap i amic, Joan Herrera, “no pateixis que no aniré a cap altra llista”, de ximple útil no en té res. D'oportunista inútil, tot. Això d'oportunista s'explica per si mateix. Inútil, perquè aquest és l'adjectiu que millor quadra en la maniobra per dotar d'una pàtina progressista i de compromís social al Junts pel Sí posant al capdavant de la candidatura un nacionalista progre, que això és el que és Romeva, com si així poguessin oblidar-se els gairebé cinc anys de polítiques antisocials de qui l'apadrina des de la penombra de la cambra posada a la llista.

I és que aquesta és la candidatura de la corrupció del partit de les quinze seus embargades, del cas Innova, del cas Palau i les amistats perilloses de Fèlix Millet; la candidatura del fiasco de Barcelona World i de l'escandalosa privatització d'ATLL; la candidatura dels qui fins al 2012 van votar amb el PP totes i cadascuna de les lleis que han permès el major desastre social que ha patit aquest país en dècades; la dels qui han afavorit els consorcis sanitaris i el lucre privat amb l'ús de les infraestructures de la sanitat de tothom i els qui han finançat escoles d'elit mentre retallaven en l'educació pública; és la llista dels qui han colpejat els treballadors públics d'una forma que no s'ha fet en altres comunitats autònomes; la dels qui han preferit invertir en maldestra diplomàcia, pomposos tricentenaris i bastes campanyes propagandístiques –Preparats– mentre faltaven recursos per a beques menjador i dependència. És, en definitiva, figurin o no a la llista, la candidatura d'Andreu Mas-Colell, Boi Ruiz, Irene Rigau, Felip Puig i els Pujol al complet, Marta “Catalunya no es mereix això” inclosa.

I no serveix de res posar davant algú amb la gran coherència de Romeva o, en altres circumscripcions, els qui no han parat d'agitar els braços per fer-se veure i mostrar la seva disponibilitat al sacrifici per la nació. Al final, tothom sap que el candidat és el que va tapat a la quarta posició de la llista per Barcelona, amb el nostre particular Raymond Poulidor, Oriol Junqueras, llepant roda com els eterns aspirants a guanyar el Tour que es van quedar amb les ganes.

De manera que sí, les eleccions del 27-S es plantejaran en clau plebiscitària. Opinarem amb el nostre vot sobre les polítiques que Mas i el seu Govern, amb la cooperació necessària i fonamental d'ERC, han aplicat des de l'última contesa electoral. Exercirem el nostre dret a decidir si volem seguir per aquesta via o si una altra Catalunya és possible. També opinarem sobre la independència, evidentment. I en això, els de la Llista de Mas no han defraudat les altes expectatives que teníem dipositades en els seus valors democràtics. Efectivament, escons en comptes de vots. A Europa fliparan.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB.