El problema

La llista del president dibuixa una sèrie de problemes. El més divertit és que si els uneixes amb una línia, et surt un dibuix d'una cosa que ja no és un problema, sinó alguna cosa tres caselles posterior. No marxeu, que m'explico.

Problemes. Us faig un simpàtic popurri. No es diu la llista del presi, si bé el candidat a la presidència és el presi. Això indica que és un objecte poc transparent i obert a interpretacions que, malgrat això, semblen no realitzar-se. Per què el presi no encapçala la llista que, de fet, encapçala? Per què un polític, la carrera del qual va consistir a estar, precisament, en els punts on es va desenvolupar l'activitat paraeconòmica de The Pujolettes encara està viu i pot, si no encapçalar, sí manipular, en el sentit que ofereix Coromines al seu diccionari etimològic, una llista?

Aquests interrogants porten al següent problema. Quina és la funció d'un cap de llista que no és cap de llista? És una funció a) política o, snif, b) teatral? Camufla la vida i l'obra de la resta de llistes, o, en canvi, segella que estem davant una llista tan transversal que, si bé només està formada pels dos partits que han fet retallades a Catalunya, compta amb un exparlamentari europeu d'ICV, molt significat en aquella cambra, tan introvertida, en la lluita contra la pesca extensiva de la tonyina vermella? La seva presència nega o adorna el caràcter ultraliberal de la llista formada per CDC i ERC –ERC és, al seu torn, un altre problema en el seu últim acte; al Congrés ha votat en contra del que ha fabricat al Parlament?–. Al cap de llista que no és cap de llista, per cert, ja l'han avisat els seus superiors quan va afirmar que Mas podia no ser el cap de llista efectiu. Un gran ideòleg de la transversalitat li va dir, de fet, que “tot està parlat”. Què és tot? Per què a la societat, i al cap de llista que no és cap de llista, no se'ls ha parlat de tot? On passa de tot en una llista en què sembla que no hi passi res, excepte una transversalitat que fa caure de cul? Tot és un altre procés, amb la diferència que ara sí que sí? Per què ara sí? Ara existeix? Ha existit abans? Tot és intentar una majoria catalanista conservadora, que negociï el que sigui amb el pròxim Govern de l'Estat, previsiblement d'esquerres? Tot és el de sempre? Ostres, m'he embalat. Paro.

Bé. El problema a què al·ludia no són aquests problemes al·ludits. Agafeu-vos. Aquests petits grans problemes ja s'haurien d'haver solucionat. Si bé no és difícil verificar-los, el problema ja no és tampoc que això no hagi passat, sinó el lloc on no ha succeït. Tots aquests problemes –fonamentalment, de falta de control sobre una llista, un Govern, uns partits– s'haurien d'haver solucionat a la premsa, el lloc natural per a la solució d'aquests conflictes. A la premsa, als mitjans, a través d'informació i d'opinió contrastada, és on la societat decideix amb efectivitat si un polític és corrupte, si una mesura governamental és justa, si un discurs governamental existeix. I aquests són, bàsicament, els temes que ajorna la llista del president, l'anterior Govern i, si els rutlla l'assumpte, el futur, gràcies al fet que els mitjans l'ajornen per tot el lot. El fet que aquests problemes, impensables –per jugar amb aquest eslògan transversal– a Dinamarca, però intuïbles a Veneçuela, no s'hagin solucionat à la danois, orienta sobre uns mitjans únics al continent que, en dues llengües llatines, no controlen el poder, assumeixen les explicacions del poder com a font, i es limiten a defensar un poder o altre. En el cas del periodisme hooligan pro llista del presi –aquí tenim un periodisme per confirmar qualsevol govern– sorprèn que mitjans i signatures que han estat incapaces de descriure el pujolisme i el procés no se sentin invalidades, i prossegueixin amb la seva funció governamental amb molt poc efecte.

La crispació, la polarització social entorn de projectes governamentals no verificables, no sotmesos a explicacions sinó, via propaganda, a la fe és una de les conseqüències presents. I em temo, fins que la cosa exploti –la propaganda, creix i explota, no té un altre recorregut; recordeu Acebes–, que la cosa serà així.