No oblidem, Amy

D'entre les pèrdues de grans artistes dels últims quatre lustres només recordo haver-ne plorat, literalment, dues: la de Jeff Buckley el 1997 i la d'Amy Winehouse el 2011. En tots dos casos em turmenta conjugar el trinomi entre el seu immens talent, una joventut enlluernadora i el complet infortuni. El primer es va ofegar als 30 anys el mateix dia que començava a gravar el seu segon àlbum; la segona no va arribar a ser capaç d'assossegar el seu cap per emprendre l'escriptura del tercer. Als dos els sobreviuen, i sobreviuran, un grapat de cançons descomunals, però fa mal que mai no puguem saber què se n'hauria fet, quants octans de petroli creatiu esperaven brollar encara de la seva ploma, si haurien equivocat en algun que altre pas o si els treballs successius empetitirien títols previs com Grace, Last goodbye, Lover, you should've come over, Back to black, You know I'm no good o Addicted.

Des de ja fa quatre anys, tal dia com avui em ve a la memòria aquell fatídic dissabte d'estiu, aquella finestra emergent en l'aplicació d'un diari britànic mitjançant la qual vaig saber que, "encara sense confirmació oficial", l'Amy ja no formava part del món dels vius. Avui la recordaré de la millor manera que existeix i existirà sempre per recordar-la, escoltant els seus dos àlbums oficials i potser també aquell tercer, pòstum (Lioness), en el qual es van recopilar fragments dispersos pels quals gairebé qualsevol altre artista vendria al diable una significativa proporció de la seva ànima. No se m'acut cap veu al segle XXI tan poderosa com la de l'Amy: descarnada, voluptuosa, impredictible, profundament sensorial. I no suporto bé la frustració que ningú aconseguís treure-la de l'atzucac: aquell nòvio/marit/ex que va ser feblesa i perdició, un pare sense escrúpols que va convertir la seva pròpia filla en la protagonista indesitjada d'un reality, els maleïts trastorns alimentaris. L'assetjament dels qui, lluny de preservar-ne el geni enlluernador, van explotar les seves fragilitats i les van convertir en carnassa.

Potser no ens mereixíem l'Amy, una Ella Fitzgerald del nou segle capaç d'escriure, per exemple: Over futile odds / And laughed at by the gods / And now the final frame / Love is a losing game. Però és del tot segur que l'Amy no es mereixia engrossir el funest Club dels 27. Només podem prometre't una cosa, per pal·liar el greuge: mentre la memòria no se'ns desdibuixi, compta que no t'oblidarem mai.