Treballar per viure al planeta suec

La cara del petit i ben ros Tom és un poema. El seu pare, Tobias Holmqvist, està a punt de creuar la porta de casa i de marxar cap a la feina. Amb dos anys i mig, aquest esdeveniment quotidià corre el risc de convertir-se en drama en qüestió de segons. Holmqvist s’agafa el seu temps i amb paraules suaus evita l'esclat. Al cap i a la fi, no té motiu per atabalar-se. El seu cap no controlarà si arriba cinc minuts o mitja hora més tard a la feina. Perquè el cap de Holmqvist no li diu quan ha d'entrar ni sortir. Ni si ha de treballar a l'oficina o si pot fer-ho a casa seva després de ficar al llit els nens. Li exigeix simplement que faci bé la seva feina i que la lliuri a temps. De moment, Holmqvist compleix amb els objectius que li marca l'empresa de tecnologia espacial en què treballa. Aquesta forma d'organitzar-se no és cap excepció a Suècia. Aquí, sortir aviat de l'oficina, la flexibilitat horària i el teletreball són la norma general.

Són les vuit del matí, i Holmqvist es dirigeix al metro que el portarà fins a l’oficina, a l'altra punta d'Estocolm. Avui és un dia especialment calorós. D'altra banda, es tracta d'un dia qualsevol en la vida d'un treballador suec qualsevol. La normalitat en què es mou Holmqvist és, no obstant això, marciana en molts aspectes per al treballador espanyol mitjà, atrapat en la cultura del presencialisme, segons la qual, com més hores passes en l'oficina, més bon treballador se suposa que ets.

Aquí, per contra, no s’estila quedar-se a treballar fins tard i molt menys escalfar la cadira, ser-hi per figurar. És més, a Suècia, com en bona part dels països europeus, quedar-se a l'oficina després de les cinc de la tarda està mal vist. Lluny de produir admiració, és símptoma inequívoc d'ineficiència i de falta de responsabilitat amb la família i amb la societat. Perquè aquí, criar ciutadans sans és un deure cívic a l'altura de pagar impostos.

“Treballo 40 hores a la setmana i quan tinc molta càrrega de feina fins i tot 50, però el meu horari és completament flexible. Si no tingués aquesta llibertat, no treballaria aquí”, sentencia Holmqvist, que amb 37 anys diu que no està disposat a perdre una tarda amb en Tom i amb l’Hugo –el seu segon fill de nou setmanes­– per res del món. La Marie, la seva dona, és reumatòloga i està ara de permís de maternitat.

Ell calcula que passa a l'oficina unes 30 o 35 hores a la setmana. La resta de feina, la fa des de casa. “Si tinc qüestions pendents, treballo a la nit. Però si no, no faig res”. Hi ha dies que ni tan sols va a l'oficina. “No em compensa anar-hi si no tinc cap reunió”, explica aquest economista de classe mitjana que, com tants altres suecs, mastega tabac i és aficionat al futbol. Els dies que sí que hi va, surt cap a les cinc de la tarda.

“Aquí és molt estrany que t'ofereixin un cotxe d'empresa, però és molt normal que les empreses que volen atreure els treballadors més bons ofereixin dies lliures o jornades més curtes, ajudes als pares i, en general, llibertat per fixar els horaris”, explica Holmqvist. Quan se li explica que a Espanya molta gent treballa fins a les set o les vuit del vespre, simplement no ho entén. No entén com la gent s'ocupa dels fills o dels pares o quan fa esport o va al cinema i no acaba tampoc de comprendre la lògica del sistema. “Si estàs obligat a quedar-t’hi fins a les vuit, no hi ha incentius per ser eficient. Perquè has de ser eficient si m’haig de quedar igual fins a les tantes?”. Tampoc no entén com els avenços tecnològics no han suposat canvis dràstics en països com Espanya. “La presència ha perdut importància. Avui dia estem connectats en tot moment. A cop de telèfon, de videoconferència, Internet, el que sigui”.

A Suècia, com en bona part d’Europa, quedar-se fins tard a l’oficina està mal vist. Lluny de produir admiració, és símptoma inequívoc d’ineficiència

És cert que Holmqvist pertany a la classe mitjana i que entre els treballadors que estan més mal remunerats hi ha menys facilitats. És cert també que Suècia és en certa manera un cas especial. Hi ha una part d'aquest model que té a veure amb les ajudes generoses del Govern i de les empreses sueques a les famílies, fruit d'una fortalesa econòmica difícilment extrapolable a països com Espanya. Però també és cert que hi ha una altra part que té a veure exclusivament amb la forma d'organitzar-se i d'entendre les relacions laborals i fins i tot el sentit de la vida.

No és que a Suècia tot sigui de color de rosa ni que no hi hagi empreses sueques amb conflictes laborals de tota mena. Però, en general, prevalen unes relacions laborals basades en la confiança mútua i no en l'enfrontament entre la direcció de l'empresa i el treballador. Aquí, flexibilitat no significa que l'empresari tingui poder absolut per fer i desfer els horaris. Significa que caps i subordinats s'organitzen de la manera més beneficiosa possible per a tots dos, en un exercici de reconeixement de les necessitats mútues en què predomina el sentit comú sobre l'autoritat com a argument.

A les deu del matí hi ha reunió a l'oficina de Holmqvist. Estan unificant el sistema de vendes i de control financer i en repassaran les fórmules. Holmqvist s’hi presenta amb l’ordinador portàtil, que porta sempre a coll, i el connecta a la gran pantalla de la sala perquè els altres puguin veure el que ha preparat el dia abans a casa. La reunió dura una hora llarga sense amb prou feines xerrameca ni marrades.

Dos despatxos més enllà se sent Jonas Strömfelt, el cap de Holmqvist, i alt càrrec de la Swedish Space Corporation, una empresa de capital públic i gestió privada que fabrica motors per a combustible ecològic espacial i opera radars a mig món (els Estats Units, Xile, Alemanya, Austràlia…). Ell mateix treballa un o dos dies a la setmana des de casa. “De vegades, si treballo a la nit, l'endemà vaig tard a l'oficina o no hi vaig, sobretot si fa bon temps”, diu rient.

No em compensa anar-hi si no tinc cap reunió

Strömfelt és un ferm defensor de la flexibilitat i la conciliació de la vida laboral i personal. “En general, quan a la gent li dónes llibertat, es torna més creativa”. Hi ha també treballadors que n’abusen i s’escapoleixen de les obligacions? “Esclar que sí. Aquest sistema és positiu si la gent és responsable. No tothom hi encaixa; hi ha gent que necessita que la controlis. Si en Tobias no complís amb els objectius, no li donaria tanta llibertat”.

Kerstin Bergqvist, cap de comptabilitat de l'empresa, tampoc no concep un règim laboral amb horaris fixos ni que l'horari d'un cap marqui el dels altres. "No hi ha motiu perquè els meus subordinats s’hagin de quedar fins tard", opina. "Compleixen millor quan s'organitzen ells”. Aquest any, la seva mare, que vivia lluny d'Estocolm, va emmalaltir, i Bergqvist va anunciar als caps que treballaria des d'allà tres setmanes. “Podria haver-me agafat un permís per malaltia d'un familiar, que a Suècia és remunerat, però vaig preferir seguir treballant a distància mentre cuidava la meva mare. I a l'empresa li va anar bé, perquè la feina va seguir tirant endavant”.

El nostre suec mitjà, Holmqvist, passa una estona més davant de l'ordinador. A les dotze arriba l'hora de dinar. A la planta de dalt de l'oficina hi ha instal·lat un menjador amb molta llum i amb microones i màquines de cafè. Allí els treballadors treuen les seves carmanyoles, carregades amb les sobres del sopar del dia anterior. Holmqvist ha oblidat avui la seva i baixa a menjar a una cantina, que avui, com cada dijous, serveix sopa de cigrons amb creps, un plat tradicional suec. Mitja hora després, la seva safata està buida. S'aixeca i es disculpa: “Haig de tornar a la feina”.

És molt normal que les empreses que volen atreure els millors treballadors ofereixin dies lliures o jornades més curtes

Perquè, com més aviat hi torna, abans se’n va a casa a veure els fills, als quals diu que està molt unit. Després de néixer el primer, Holmqvist va gaudir d'una baixa de paternitat d'onze mesos. Quan va néixer el segon, va tenir 10 dies de permís i llavors un mes més, en què va dir a l’empresa que cobraria el 50% a canvi de no trepitjar l'oficina durant aquest temps. El permís de paternitat de debò se’l guarda per a l'any que ve –planeja passar 13 mesos amb els fills.

Els legisladors suecs fa temps que van arribar a la conclusió que fixar permisos de paternitat extensos per a homes contribueix que l'empresari eviti la temptació de discriminar les dones en edat fèrtil, perquè saben que tant ells com elles desapareixeran durant un temps quan neixin els fills.

Si en Tom o l’Hugo, el petit, es posen malalts, Holmqvist no ha de fer malabarismes a altes hores de la nit per trobar algú amb qui col·locar el nen i no faltar a la feina. Al contrari, a Suècia faltar a la feina per la malaltia d'un fill té un verb propi: vab. Si un pare no ho fa diverses vegades l'any, probablement els companys el miraran malament per descurar les obligacions com a pare. Per això, quan el termòmetre puja, Holmqvist truca a l'oficina, diu que "avui vab" i que es quedarà a casa.

Aquest sistema funciona per voluntat política, una forta inversió de l'Estat i una cultura que situa les persones i les seves circumstàncies per sobre del paper de treballadors. Però funciona també per pura necessitat. A Suècia, com en altres països nòrdics, contractar una persona perquè cuidi els nens a casa o els reculli a la sortida de l’escola, a part d'estar mal vist, és simplement prohibitiu. Els salaris i els costos de la seguretat social fan que una família de classe mitjana ni es plantegi contractar una cuidadora. A la pàtria de l'Ikea, la botiga que obliga els compradors a muntar-se els mobles, de la neteja i de la cura dels fills també se n'encarreguen els propis membres de la família. Per això, si a les cinc de la tarda el nen surt de l’escola, al treballador no li queda més remei que anar a buscar-lo. I a l'empresari, li queda un escàs marge d'actuació.

A Suècia faltar a la feina treball per malaltia d’un fill té un verb propi: ‘vab’. Si un pare no ho fa, els seus companys el miraran malament

Al tradicional sistema d'organització nòrdic se li suma, a més, des de fa uns anys un factor afegit: la moda següent, sobretot entre les classes mitjanes urbanes, explica la Marie, la dona de Holmqvist: “Hi ha gairebé una obsessió per passar com més temps millor amb els nens. Aquí és clar que ser un bon pare no és portar un bon sou a casa, sinó dedicar-los temps. Si deixes el teu fill a les 7.30 a la guarderia i el reculls a les cinc de la tarda, està mal vist. Hi ha gent que no s'atreveix a renunciar al permís de paternitat pel que diran els veïns”.

Últimament han sorgit algunes veus crítiques que opinen que l'obsessió per la cura dels fills està anant potser massa lluny. “Es pot arribar a excessos, però hi ha una idea de llarg termini, de la importància que la societat eduqui els seus fills”, explica Víctor Lapuente, investigador a l'Institut de Qualitat de Govern de la Universitat de Göteborg. Lapuente destaca un avantatge addicional fruit de la seva experiència entre suecs: “Aquí l'ambient de treball és bo perquè tots s'agafen baixa paternal i això és una cura d'humilitat. Aquí ningú no es pot sentir tan important com per ser imprescindible. Tots som iguals i tots freguem els nostres plats”.

Amb fills o sense, la veritat és que el repartiment del temps és un tema que entra de ple en les campanyes electorals perquè es considera un afer clau de l'Estat de benestar i de la qualitat de vida dels ciutadans. “A Suècia, la distribució de les hores de treball i els permisos parentals són una qüestió política, molt present en les campanyes electorals", diu la Marie. "És una qüestió pública, no privada. Tenim clar que és un tema que ha d'estar legislat”.

En la pàtria de l’Ikea, la botiga que obliga els compradors a muntar-se els mobles, de la neteja i de les tasques domèstiques també se n’encarreguen els  membres de la família.

A les quatre de la tarda l'oficina de Holmqvist es comença a buidar i cap a les 17.30 ja han marxat gairebé tots els treballadors, moment que coincideix amb l'hora punta. A Estocolm és entre les quatre i les cinc quan els cotxes s'amunteguen als carrers de tornada a casa de la feina i al metro va tothom més estret. Uns tornen a casa a veure la família. D’altres viatgen amb algun instrument penjant o amb la roba d'esport camí d'alguna activitat. A aquella hora de la tarda, Holmqvist entra suós amb la motxilla a coll per la porta de casa.

Els dimecres juga al futbol en una lligueta municipal, però, d'altra banda, els fills han canviat el seu ritme de vida. “Abans corríem la marató, així que ens entrenàvem molt a la tarda, anàvem al cinema i llegíem un munt”, explica la Marie. Ara dediquen les hores lliures a la criança.

A mitja tarda s'engega el dispositiu de tancament del dia. Sopar, bany, dents, un conte i al llit. A les vuit del vespre, en Tom dorm plàcidament. És el moment en què Holmqvist treu l'ordinador de la motxilla negra i reprèn la feina perquè avui té qüestions pendents. En concret, un informe financer que ha de lliurar l’endemà. Preferiria no haver de fer-ho, però entre haver-se quedat a l'oficina fins a les vuit i no veure el seu fill abans d’anar al llit o fer-lo ara, no dubta ni un instant. “No podria viure d'una altra manera”.