Llibertat i independència per a Grècia

Sísif, el personatge de la mitologia grega, va pecar d'orgull i ho va pagar car. Per enganyar els déus va ser condemnat a carregar una roca fins al cim d'una muntanya, però, en arribar-hi, la roca roda costa avall fins al lloc d’on ha començat. Sísif ha de tornar a baixar la muntanya, recollir la roca i tornar cap amunt. Sempre, i per sempre, amb el mateix resultat.

Avui es repeteix la història. Grècia és Sísif. Els grecs van enganyar els déus de la Unió Europea quan van falsificar els seus comptes per poder complir els requisits d'admissió a l'euro, i Syriza, la coalició governant electa al gener, ha fracassat en la seva pretensió de negociar amb els eurodéus com a iguals. Ara el poble grec s'enfronta a la condemna de carregar la roca dels seus deutes i els seus errors in saecula saeculorum.

S’han vessat rius de tinta i algorismes en l'intent de diagnosticar el problema però pocs troben el fons humà de la qüestió. Es tracta d'una cosa tan eterna com senzilla, explicada fa 2.500 anys en les tragèdies gregues. L'heroi cau com a resultat d'un “error tràgic”. En gairebé tots els casos l’error tràgic acaba sent una variant del mateix tema, l'orgull que encega el protagonista en les seves pròpies limitacions. Per falta d'humilitat i autoconeixement excedeix les fronteres que la destinació li ha imposat i provoca una espiral de calamitats que el porta a la destrucció.

Heus aquí l’error tràgic que ha portat Grècia a la ruïna. Els grecs, ancorats en un orgull ancestral, que poca relació té amb la realitat moderna del seu país, no han volgut reconèixer que simplement no estan capacitats per competir en el mateix terreny, obeint les mateixes regles econòmiques de joc que Alemanya i França, o fins i tot Espanya i Itàlia. El més semblant a un consens entre els experts que han participat en la gran polèmica dels últims mesos és que l'entrada de Grècia en l'euro va ser un error. No és cap secret per què. Ho va explicar l'autor nord-americà Michael Lewis en el seu supervendes mundial Boomerang: Viajes al nuevo tercer mundo europeo, publicat el 2011. El país menys europeu i més tercermundista que Lewis va visitar va ser Grècia.

Els grecs avui tenen una opció que Sísif no va tenir: una segona oportunitat

Lewis va descobrir un país que va festejar la incorporació a l'euro a principi de segle, i el seu accés als crèdits bancaris del nord, vivint molt per sobre de les seves possibilitats. Van seguir amb l'antic costum del suborn i el parany per no pagar impostos, recaptant per a l’Estat una ridícula proporció del que corresponia, però en poc més d'una dècada els salaris en el sector públic grec es van duplicar –i això en un país amb dues vegades més funcionaris estatals que el Regne Unit, la població del qual és gairebé sis vegades més­. El sistema d'educació pública grec és un dels pitjors d’Europa però a Lewis el va sorprendre veure que emprava més professors per alumne que el finlandès, número u en el rànquing mundial. L'edat de jubilació a Grècia era, i segueix sent, 57 anys (en molts casos menys) mentre que a Alemanya els jubilats no reben les pensions estatals fins als 67 anys. Lewis cita en el seu llibre un exministre de finances, Stefanos Manos, que va declarar una vegada que tan elevada era la ineficiència, la corrupció i l’excés salarial en el sistema nacional de ferrocarrils que li resultaria més barat a l'Estat pagar perquè tots els grecs viatgessin en taxi.

Vaig parlar fa un parell d'anys a Atenes amb Stefanos Manos que es lamentava del primitivisme cultural darrere del funcionament econòmic del seu país. “Tot es maneja sobre favors personals”, va dir. “La gent segueix creient que pot atenir-se a una sinecura i no fer res, per sempre”.

Haurien de retirar-se voluntàriament de la tirania de l'euro

Avui la festa s'ha acabat. L'única cosa que no han perdut els grecs és l'orgull. Ho deia la setmana passada Haridimos Tsukas, un acadèmic del Warwick Business School d'Anglaterra: “Grècia és una nació orgullosa… Històricament la nació grega deriva la seva autoestima, si no de Plató i d'Aristòtil, de la batalla contra els seus opressors”. Resistir és tot. Per això, i per més ineficaços que hagin resultat ser les negociacions del Govern amb els alemanys i altres divinitats europees, molts grecs han celebrat les actituds fanfarrones dels seus líders electes enfront dels “xantatgistes”, “terroristes” i fins i tot “nazis” que els exigeixen cenyir-se a les regles de joc del món real. Per això, van optar per un “no” rotund a les mesures d'austeritat imposades pels déus del nord en el referèndum de diumenge passat, mesures que el mateix Govern grec acceptaria pràcticament íntegrament quatre dies després.

El referèndum, el resultat del qual va ser celebrat als carrers d'Atenes com si Grècia hagués guanyat un Mundial, va ser absurd pel que fa a utilitat pràctica. Va tenir valor únicament com a exercici de teràpia col·lectiva per a un poble pobre i humiliat que no es reconcilia amb la veritat que, com deia l'autor Eduardo Mendoza la setmana passada, “des que va morir Aristòtil no ha fet res de bo”.

Va ser tan inútil el gest del referèndum com si Sísif, en arribar al cim de la muntanya i veure la roca rodant cap avall, decidís negar la seva impotència i emetre un crit de rebel·lia cap als déus –abans de fer mitja volta i rendir-se una vegada més a la seva inexorable destinació–.

Els grecs d'avui tenen, no obstant això, una opció que Sísif no va tenir. Una segona oportunitat. Poden mirar-se al mirall, reconèixer les seves limitacions, deixar d'enganyar-se a si mateixos, acceptar qui són i entendre que el seu lloc per naturalesa no és en els cels de l'eurozona sinó sols, a la seva manera, en l'agresta i noble terra hel·lena. Per al bé d'ells i de tots els europeus haurien de redefinir la seva noció d'orgull patri, retirar-se voluntàriament del que s'ha tornat per a ells la tirania de l'euro i buscar la seva pròpia destinació en la independència i la llibertat.