El disbarat de la Lomce

Des de fa uns anys ha calat la idea que hem anat aprenent coses d'economia que mai hauríem arribat a imaginar. Ens hem llegit articles, informes, prescripcions i balanços com mai ho hauríem fet i hem cregut fins i tot que podíem tenir alguna idea del que significa entorn del 2% del PIB d'Europa, o alguna cosa per l'estil. No és veritat, és una fal·làcia d'il·lusionistes, i els més prudents ens hem limitat a llegir en aquest diari Xavier Vidal-Folch, gaudint amb columnes tan contundents com increïblement intel·ligibles, i sovint alguns més, economistes consagradíssims com Anton Costas o, més estupendament, Paul Krugman i Joseph Stiglitz. Ells ens ratifiquen la il·lusió d'haver entès alguna cosa de la crisi, els problemes del deute, el públic i el privat, i un etcètera generalment curt.

El que és formidable és que davant el drama grec (gent pobra acceleradament empobrida) també ens han ajudat, i ara recordo sobretot Stiglitz. Ja no cal apel·lar al propi sentit comú (desinformat i banal) ni tan sols escoltar els economistes que convida el Gran Wyoming, ni cal només conjecturar tot sol que tot és un immens disbarat. Quan Stiglitz suggereix un interès polític en la duresa negociadora dels poders europeus no està fent una anàlisi econòmica, ben cert, sinó política.

No obstant això, la base de la seva anàlisi política és precisament l'anàlisi econòmica i la irresponsabilitat flagrant dels avui creditors a l'hora de prestar diners i fer negocis. Que ningú em cregui: no en tinc ni idea. Però s'assembla al que diu Stiglitz que ha passat després que el mateix Stiglitz i uns altres diguin una vegada i una altra que els últims sis anys d'aplicació de les polítiques europees contra la malversació, la indolència i la niciesa grega han portat el país a indicadors propis de les zones de guerra o catàstrofes majúscules.

No hi ha comparació possible entre Grècia i les crisis polítiques que ha anat deslligant de manera obstinada José Ignacio Wert

No hi ha comparació possible entre Grècia i les crisis polítiques que ha anat deslligant de manera obstinada José Ignacio Wert, amb l'abstenció mediàtica del seu segon al ministeri, José María Lassalle, un home d'altres maneres, una altra afectivitat i fins i tot una altra sensibilitat dins de la dreta o la dreta de centre. El relleu del ministre per raons sentimentals ha donat pas en el càrrec no al seu segon Lassalle, com algun ingenu va poder pensar, sinó algú que tots els retrats d'urgència deixen molt afavorit, Iñigo Méndez de Vigo, veterà i fiable però en trànsit cap a final d'any.

I no obstant això, la Lomce segueix en marxa amb una desacomplexada hostilitat contra els estudis humanístics, disposada a la humiliació de la tradició literària i filosòfica, a punt d'esclatar d'orgull per deixar en dues hores setmanals l'estudi de les literatures en comunitats bilingües, que acaben dedicades a la llengua, i sobretot delatora quan elimina aquelles matèries poca-soltes, quixotesques, valle-inclanesques, planianes, goytisolianes o ferlosianes de les proves d'accés a la universitat, com si així animessin els xavals a creure que és de debò una grandíssima pèrdua de temps obrir a l'iPad o a la tauleta un assaig de Ferlosio, una novel·la de Goytisolo o un poemari de Gil de Biedma: quina ximpleria, si ni tan sols puntua.

Aquesta aprensió privada està entre professors solvents que avui viuen amb estupor l'arribada de la nova legislació. Quan ho diuen en públic –per exemple en el document titulat ¿Adiós a la literatura?, firmat per Carlos Alcalá, Teresa Barjau i Joaquim Parellada– ho fan amb una argumentació impecable i sense alarmisme d'ostentació i pandereta perquè denuncien un fons tenaç: la vexació que la dreta catalana i espanyola en el poder han aplicat a la tradició humanística clàssica i moderna i el menyspreu pel plaer i el riure de llegir savis sense corbata, escabellats o rapats com skins, amb tacotes per tot arreu, bevedors i procaços, o prudents i metòdics, i fins i tot perdularis i delinqüents.

Res d'això, monada, diuen Wert i la seva llei als que vivim encara en l'anacronia de creure que en la literatura i el pensament hi ha plaer i saber, o millor, plaer i plaer, que és la forma exaltant de saber. Confiem que algú aturi el disbarat, i si són Iñigo Méndez de Vigo i José María Lassalle, encara millor, per fer-ho tan aviat com sigui possible.

Jordi Gràcia és professor i assagista