Ni un pas en fals

L'Eurozona i la Unió Europea (UE) han reaccionat al referèndum grec contra la seva oferta de manera assenyada. S'han donat un termini per intentar el difícil repte de redreçar les coses i explorar el consens entre posicions molt contradictòries, la grega i la de la resta dels socis, un termini que acaba diumenge que ve.

Tant de bo que n'hi hagi prou, però no hi havia gaire més disponible, atesa la catastròfica situació de liquiditat de la banca grega, sotmesa a un corralito de duresa inèdita al continent. I mentrestant s'han paralitzat les mesures de qualsevol tipus, particularment les del Banc Central Europeu, que en cas contrari hauria d'haver tallat el subministrament de liquiditat d'emergència, ja que la República Hel·lènica no estava sota la protecció d'un pla de rescat.

Tanmateix, el breu ajornament del problema no és sinònim d'una solució fàcil. Perquè les actituds polítiques dels actors –un element clau en qualsevol negociació– s'han enrocat. El Govern d'Alexis Tsipras, encara que ha tingut l'habilitat de canviar el seu principal negociador, el ministre d'Hisenda, se sentirà empès a extremar les seves exigències. És clar que de cara a l'exterior, perquè, amb el corralito a coll també és conscient del perill de fallida, segurament la raó per la qual va intentar sumar en l'empenta actual la resta dels partits democràtics, més moderats.

I el conjunt dels socis, perquè tornar a la taula quan l'altre actor la va abandonar estant molt a prop de l'acord, i va insultar i va convocar una maniobra mediaticoelectoral directament contra ells és un calze amb gust agre. Però l'Europa comunitària és un sistema democràtic bastant institucionalitzat, en què és decisiu, des de la seva fundació el 1957, avançar cap al futur en comptes de deixar-se subjectar per les querelles del passat (fins i tot de l'immediat). La seva constant històrica ha estat la determinació de resoldre els problemes fent un salt cap endavant consensuat quan ja es vorejava el precipici.

El calendari és clar: avui s'han de conèixer les propostes d'Atenes, que després examinarà el fons de rescat i l'extroica, perquè les validi, esmeni o rebutgi l'Eurogrup, a fi que el Consell Europeu (primer de l'àrea euro, després de tota la UE) pogués beneir diumenge un (difícil) acord.

D'entrada, Grècia partirà dels acords de final del mes passat (els últims, millorats entre bastidors) i demanarà el tercer rescat, al qual al principi es negava, i previsiblement un tractament de la qüestió del deute, cosa que implica forts desemborsaments addicionals de la resta.

A l'Eurogrup no el temptarà més generositat, sinó un enduriment de les condicions, per contrarestar el deteriorament de l'economia grega.

Difícilment hi haurà acord, un acord que és vital per a Grècia i per a tota la UE (més quan refermen ja altres turbulències financeres, com les de la Xina), si les dues parts se separen molt del que (gairebé) es va acordar, potser amb algun suau compromís per alleujar (no amb quitances) el deute i augmentar la inversió europea a Grècia. Si algú fa un pas en fals i estira massa la corda, es trencarà de seguida, i acabarà perjudicant tothom.