Invasió del tedi

En els contes més canònics se sol suggerir sempre la cara desconeguda d’uns mons llunyans o propers en els quals uns personatges fets de la mateixa substància que els lectors, empresonats també en un teixit d’espai i temps, ofereixen la possibilitat d’amplificar el camp vital i moral gràcies a una sèrie d’analogies, semblances i transposicions. Les estratègies són múltiples: hi ha escriptors que elideixen el plantejament i el nus del relat per centrar-se en exclusiva en el desenllaç; hi ha els que només operen amb el nus; i hi ha els que prescindeixen de tot excepte de l’enigma del plantejament. En els seus últims contes, per exemple, Roberto Bolaño preferia seguir els formidables començaments interromputs de cop i volta que es poden trobar a la narrativa breu de Franz Kafka, i la interrupció de l’horror determinava la interrupció del relat —o potser era al revés, i si el lector obté la suggestió de l’horror és just perquè el relat s’interromp en el lloc precís per suggerir-ne la presència—. I si els contes més eficaços de Quim Monzó ho són tant —un altre cas exemplar—, és perquè amb una bellesa fosca i freda descriu objectivament unes realitats que s’escapen, uns rituals opacs i incomprensibles, sense clau d’accés, perquè la forma més coherent per assenyalar la invasió del tedi passa per l’ús d’un to asèptic i despietat. Els autors dels contes més memorables saben que són ben pocs els fets que després de sorprendre continuen sorprenent, però encara hi ha autors que es refien de la bondat dels recursos tradicionals, dels finals que descobreixen el que s’ha volgut amagar durant tota la narració, de la revelació del fet inesperat que pretén colpir l’ànim o la intel·ligència del lector com si encara estiguessin ancorades en la sensibilitat pròpia del XIX.

Tal com passava a Germans, gairebé bessons (premi Llibreter 2012) i L’afer marsellès, en els contes que Maria Mercè Cuartiella (Barcelona, 1964) reuneix a Gent que tu coneixes (premi Mercè Rodoreda 2014) també s’hi troba la voluntariosa voluntat de narrar més enllà de qualsevol preocupació formal o estilística, com si l’única exigència fos la reproducció fidel de les paradoxes de la realitat, tractar a fons els tics de l’època i assenyalar-ne instintivament els antagonismes. Potser hi ha algun cas que busca amb afany una mínima variant per fugir del mètode usual de l’autora —Cafè Oslo, per exemple—, però en línies generals els tretze contes reunits aquí segueixen el mateix patró: es presenta una història que conté una mínima acció o un problema diminut, i tot seguit se’l fa entrar en una fase pintoresca, que serveix per dibuixar uns caràcters que aspiren a esdevenir heroics o atípics, com si complissin al peu de la lletra amb l’odissea del seu destí. A la conclusió de cada conte, la veu narradora no s’estalvia mai de recordar al lector que els sermons morals —ja siguin tristament irònics o patèticament seriosos— sempre se solen col·locar abans del punt final.

El problema és que durant el trajecte fins aquí el lector s’ha vist obligat a superar una sèrie d’entrebancs severament aliats amb el tedi, i no són poques les vegades que enyora que Cuartiella no hagi tingut una mica més de sort a l’hora de topar amb el poder de la invenció, o que no hagi trobat cap fórmula una mica més vàlida per trencar amb el cercle del que s’inventa: a La Conxita i la senyora Concepció, quan el senyor Damià demana a la seva esposa que contracti una dona de fer feines, s’ha de ser molt ingenu per no preveure cap on es mouran els fils de la trama. També és veritat que a vegades seria preferible ni arribar a saber-los: així no es passaria la vergonya aliena de veure com la protagonista d’Embruixada se salva del psicòpata que l’assetja gràcies a l’Antònia, una altra dona de fer feines, que l’ataca “amb el corró de fer pastissos”, “com en un acudit”.

Gent que tu coneixes és un llibre que pot agradar als lectors que estiguin enemistats amb el rigor de la retòrica i que siguin partidaris de l’escriptura com a manifestació del virtuosisme oral o de l’espontaneïtat narrativa: agrairan que se’ls expliqui coses que ja saben i serà motiu d’amables debats als clubs de lectura de cada barri sobre com es pot escriure d’una forma tan propera i entenedora.