La memòria obligatòria

Es parla molt del dret a l'oblit i la possibilitat d'eliminar registres electrònics que puguin resultar perniciosos per a algú. Però debatem poc sobre l'altra cara de la moneda de l'oblit: la memòria. En les últimes setmanes l'entrada de persones noves a les institucions ha posat sobre la taula una de les conseqüències del registre permanent de les nostres activitats i pensaments, que és ni més ni menys que la impossibilitat de girar full, deixar aquestes activitats i pensaments enrere. De reinventar-vos. La memòria com una cosa obligatòria.

Guillermo Zapata, el cas del qual acaba de ser arxivat, ha hagut de renunciar a tenir el paper a què aspirava a l'Ajuntament de Madrid per una sèrie de piulades del 2012. Les xarxes socials l'han obligat a recordar una conversa antiga i a donar-ne explicacions. En la societat visual, una piulada impresa té més força que unes declaracions, i la seva suposada veracitat és més propera a la de les fotografies. Val més que mil paraules.

Però el cas de Zapata no és l'únic. En l'imaginari popular ha quedat el vídeo íntim d'Olvido Hornillos, l'exregidora de Los Yébenes (Toledo) a qui aquella filtració no autoritzada va canviar la vida. L'exposició de la seva intimitat, i la impossibilitat de deixar enrere aquell episodi, va fer que abandonés l'activitat política i s'obrís camí en l'únic àmbit que li permetria la memòria obligatòria: la sobreexposició televisiva, els nus i la novel·la eròtica. Davant la impossibilitat de reinventar-se, d'oblidar, Hornillos va prendre l'únic camí que encaixa amb el personatge que n'ha creat la seva interacció amb la tecnologia: el pit i cuixa. De la mateixa manera, Zapata tindria segurament oberts tots els fòrums d'humor negre en els quals voldria aparèixer. Vides marcades per la impossibilitat d'oblidar.

El que avui, en un context concret i amb un públic limitat, és un encert, demà, fora de context i amb un públic indeterminat, pot ser un error de conseqüències incalculables

Alguna cosa semblant li va ocórrer a Paris Brown, una noia britànica que el 2013, amb 17 anys, va ser triada com la primera representant dels joves davant la policia de Kent. Després de superar un procés de selecció i de ser escollida per al càrrec, els mitjans van rescatar piulades escrites quan tenia entre 14 i 16 anys en què feia afirmacions que alguns van interpretar com inadequades. Brown va haver de dimitir de la seva primera feina abans de començar.

Els exemples de vides truncades per la memòria obligatòria són innombrables. I, no obstant això, a molts dels que encara no han vist perillar una relació, una feina o un projecte de vida, la privadesa i el control de la seva activitat en línia segueix semblant-los alguna cosa que no va amb ells. “No tinc res a amagar”. Segur? Els casos descrits demostren que senzillament no tenim ni idea de si tenim alguna cosa a amagar. El que avui, en un context concret i amb un públic que assumim limitat, és un encert, demà, fora de context i amb un públic indeterminat, pot ser un error de conseqüències incalculables. La memòria d'Internet, de moment, ni dóna segones oportunitats ni hi entén de drets.

Però una societat que limiti la participació política de qui hagi gosat opinar o mostrar-se a les xarxes socials o amb mitjans digitals és clarament una societat que incompleix els principis i valors bàsics de qualsevol sistema obert i que vulgui promoure la participació. Per qui no tingui aspiracions públiques, una societat que obliga a recordar i que amenaça d'exposar tots els nostres racons d'intimitat pot portar a uns nivells d'autocensura tan injustificables com indesitjables. Aquest hauria de ser el debat.

Al final, el registre online de les nostres activitats i pensaments no hi entén de limitacions ni d'espais públics ni privats. En aquesta peixera en la qual ens fiquem diàriament, les nostres vides es fan cada vegada més transparents i les possibilitats de desconnectar, de canviar d'opinió o d'oblidar empetiteixen. És possible que el dret a l'oblit, en el seu desenvolupament legal actual, no sigui cap solució definitiva, però posa sobre la taula i ens convida a plantejar i abordar quines són les conseqüències legals, socials i ètiques de la proliferació dels mecanismes de registre de la vida quotidiana. Idealment, aquest debat estaria a l'ordre del dia de tots els òrgans socials i polítics en els quals es dirimeixen drets fonamentals o s'aborden els reptes de col·lectius vulnerables com els joves. En la realitat menys ideal, malgrat això, sembla que només hi parem esment quan la memòria obligatòria provoca una víctima, una altra.

Gemma Galdon és doctora en Polítiques Públiques