Tacticisme excessiu

Els presidents del Govern cuinen l'anticipació d'eleccions amb gran sigil, per tal d'agafar per sorpresa els adversaris. Sigui o no aquest el cas i encara que Mariano Rajoy cregui en l'estratègia del secret, això no amaga el desconcert i les divisions que existeixen en un partit i en un Govern que, de vegades, semblen noquejats. A això s'hi uneix l'episodi d'un relleu ministerial, la setmana passada, comunicat a les deu de la nit, sense cap novetat política que aconsellés aquesta mesura tardana, com podria haver estat una designació de Luis de Guindos per a l'Eurogrup que exigís la seva sortida del Govern.

És poc seriós deixar d'explicar el que significa el nomenament d'Íñigo Méndez de Vigo, una persona sens dubte competent en els assumptes de la UE, com a nou ministre per a un sector alterat per l'IVA cultural i l'aplicació d'una reforma educativa qüestionada. Això pot implicar tant la reconsideració de l'administració de la LOMCE o de la regulació de títols universitaris com que Hisenda aquest cop sí que permetrà el bàlsam d'una rebaixa de l'impost a la cultura. El més probable és que, amb l'estiu pel mig, el canvi més important consisteixi a substituir un ministre tan cremat com José Ignacio Wert per una persona amb més bona imatge i un tarannà conciliador.

Mentre al PP hi prospera la idea de deslegitimar als Governs emanats dels pactes municipals i autonòmics —quan el beneficiari no és d'aquest partit—, el mateix president confia massa que la gestió dels Executius sorgits d'aquests pactes enforteixi un vot contra el caos. Per triar la data electoral està més en segon pla la qüestió dels Pressupostos, que en ocasions anteriors sí que havia justificat els avançaments de les votacions quan faltaven els suports suficients per aprovar-los. No és el cas de Rajoy mentre tingui majoria absoluta; així que li va bé estirar la legislatura, conscient que en la propera hauria de negociar-los amb altres forces, en el cas que les urnes no li siguin propícies.

Tampoc sabem què intenta Rajoy per aturar la voluntat independentista amb què Artur Mas aborda les eleccions catalanes del setembre, anticipades en més d'un any. Algunes veus del PP han instat l'avançament de les generals per no deixar el camp lliure a la batalla electoral del separatisme. Seria una manera de justificar la decisió d'ajornar les catalanes per part de Mas, embarcat en una fugida suïcida cap endavant.

El principal problema de fons és l'excés de tacticisme amb què Rajoy pretén omplir un interregne electoral ple de problemes. Més aviat fa l'efecte que ha desconnectat de la realitat. El Govern ja no comunica res als espanyols, excepte la insistència en la recuperació econòmica. Forçar uns Pressupostos que condicionin la propera majoria o jugar a la pèrdua ràpida de força d'institucions autonòmiques i municipals només contribueix al desgast de la confiança.