Últimes paraules de Gombrowicz

Tot i que el pensament de Witold Gombrowicz (Polònia, 1904-França, 1969) ja s’havia desplegat sencer a la seva primera novel·la, Ferdydurke, apareguda el 1937, no es comença a prendre amb una certa serietat fins a la publicació del Diari(1953-1969), on queda finalment exposat amb tot el rigor necessari. La visió que té Gombrowicz de la condició humana és prou complexa perquè no es deixi resumir en poques línies, però la idea que la vertebra és que l’home no pot posseir altra identitat que la que obté per assimilació dels models que li imposen els altres homes, i en això consisteix la seva naturalesa: en la impossibilitat de ser autèntic.

Si Gombrowicz hagués adoptat la màscara del filòsof existencialista potser hauria fet molt més camí, però és una sort que decidís expressar-se amb una obra de ficció allunyada de les convencions. El seu estil com a narrador i dramaturg esclata per moments en un humor d’aparença delirant que alguns crítics van voler emparentar amb el teatre de l’absurd, filiació que ell s’esforçava a desmentir sempre que en tenia ocasió.

El que, en canvi, sí que haurien pogut dir sense risc d’equivocar-se és que l’humor de Gombrowicz és transcendent —com ho són també els de Kafka o Beckett—, en el sentit que no serveix tan sols per a l’entreteniment o l’escarni, encara que sovint pugui fer riure fins a les llàgrimes i es mostri poderosament eficaç per a l’insult, sinó que constitueix una font de coneixement directe del món i del lloc que hi ocupa l’home. Les reflexions del Diari són d’un interès insubstituïble, però sense aquest estil esbojarrat i precís, Gombrowicz no hauria pogut dir tot el que havia de dir: és de la ridiculesa humana d’on brota el seu pensament.

Malgrat la consistència de les seves exploracions existencials, Gombrowicz no va gosar mai anomenar-se filòsof i es va mostrar prudent a l’hora de concedir aquest títol a segons qui. Sabia que, des de Plató fins a Heidegger, la filosofia és només la pregunta per l’Ésser i que la resta, la preocupació pel sentit de la vida i pels valors que se’n desprenen, és pensament moral. Ara bé, coneixia a fons les obres de Descartes, Kant, Hegel, Schopenhauer, Husserl, Heidegger, Marx, Nietzsche, i podia dissertar-ne amb autoritat, i això és el que va fer en el seu llit de mort a instàncies de la seva esposa, Rita, i del seu editor, Dominique de Roux. Dels apunts d’aquests dos alumnes privilegiats en va sortir un llibre pòstum que es va publicar amb el títol de Curs de filosofia en sis hores i quart. L’obra, que és un testimoni de les últimes reflexions de Gombrowicz i no pas un assaig concebut i redactat per l’autor, té la virtut de conservar ecos del seu estil i de resultar, gràcies a la intel·ligència i la claredat de les observacions que s’hi fan, un excel·lent manual d’iniciació a la filosofia moderna i contemporània. I també és un recorregut pels fonaments espirituals d’aquest formidable escriptor polonès.

La traducció catalana no faria de mal llegir si l’hagués revisat un corrector que no confongués la conjunció que amb el relatiu què, un corrector que sabés que allò + adjectiu, encara que s’hagi posat de moda, és una aberració gramatical, que els pronoms febles no són redundàncies per adornar les frases, que doncs no té valor causal o que l’arcaisme per tal de no es pot usar sistemàticament en substitució de per a.