Sempre la lluita de classes

M'acosto sense tenir referències a una pel·lícula brasilera. Tampoc he vist res de la seva directora, Anna Muylaert, ni crec haver-ne vist mai els intèrprets. La presència d'aquesta cinematografia als cinemes espanyols és pràcticament inexistent i tampoc m'ha deixat excessiva petjada el que n'he vist als festivals. Excepte les notables Ciudad de Dios, Estación central de Brasil i Tropa d'elit no recordo més títols en els últims anys que m'hagin atret. I durant relatiu temps va existir una moda poderosa amb el naixement de l'abrasiu novo cinema brasileiro. M'ho vaig empassar tot quan era adolescent. I a estones em vaig avorrir moderadament, encara que vaig col·locar en un altar Dios y el diablo en la tierra del sol. No l'he tornat a veure. Per si de cas. Els cangaceiros i els seus matadors només formen part dels meus records borrosos.

Algú etiquetaria Una segunda madre com a exponent del cinema social. Un gènere tan digne com d'altres, però amenaçat pel risc de l'esquematisme, les consignes, el pamflet, el to dogmàtic, la claredat pesant sobre la identitat dels bons i dels dolents, l'absència de matisos, el protagonisme exclusiu del missatge, les bones intencions. El cinema social que pretén parlar de la gairebé sempre ingrata realitat (i el cinema en general, a seques) demana talent narratiu o documental, complexitat, subtilesa, força emocional, veracitat, aquelles cosetes que alimenten l'art.

Una segunda madre parla amb intel·ligència i sensibilitat d'una cosa que no ha perdut vigència des del començament de la humanitat anomenat lluita de classes, per molt que els que controlen el tripijoc assegurin que és una cosa que pertany al passat, superat mitjançant el progrés, la civilització, un món més just i fal·làcies semblants.

La protagonitza una modèlica criada (em sonaria a eufemisme qualificar-la d'assistenta o empleada de llar) que fa un munt d'anys que serveix exemplarment una família adinerada, educada, amb amor a l'art, gens feudal, convenientment moderna, res a veure amb la carcunda. I semblen adorar-la, la consideren un membre més de la família. Ha vist créixer el fill del matrimoni, l'amor entre ells és mutu, exerceix d'àvia, de confident, d'amiga. També de criada.

En aquest ambient presumptament idíl·lic, amb la senyora de la casa exercint de sacerdotessa de les tendències i el seu marit, un milionari ociós i amable que distreu la seva anodina existència pintant, apareixerà una tempesta d'efectes devastadors. L'estajanovista i entranyable criada, que no veu la seva filla des de fa deu anys, però que dedica el seu sou a fer que la nena disposi del que necessiti (que fotut que ha de ser cuidar dia a dia, any rere any, algú que té la mateixa edat que la teva cria, de la qual et vas haver de separar perquè ella pogués menjar) rebrà la visita de l'ésser que més estima, una jove massa natural que no entén el servilisme, obstinada a superar la selectivitat per estudiar arquitectura, sense consciència de les relacions de poder, incapaç d'assumir el seu rol de filla de la criada, de dormir en un matalàs a terra compartint l'ombrívola i diminuta habitació de la seva mare en una casa on sobren dormitoris buits, tan desvergonyida com per asseure's a menjar a la taula de la cuina amb els amos de la casa.

Anna Muylaert manté un control admirable perquè la història no se li escapi de les mans, no jutja els seus personatges, prefereix el suggeriment a allò explícit, combina les llums i les ombres, sap que els petits gestos, les mirades, els dubtes, els detalls poden ser molt més reveladors i corrosius que els discursos. Desenvolupada gairebé tota l'estona en una casa, és una pel·lícula que no em permet desentendre'm en cap moment del que estic veient i escoltant, sense que res em resulti previsible ni tòpic, amb una gran curiositat per saber com acabarà la història.

M'informen que la protagonista, Regina Casé, és una de les actrius més reconegudes i famoses del Brasil. Si no tingués aquesta dada, podria creure'm que no és una actriu professional, sinó algú que ha passat la seva vida treballant de criada. La naturalitat i l'autenticitat que desprèn són extraordinàries. És una bona, comprensiva, crítica, lluminosa i tèrbola pel·lícula. Tant de bo que els vagi bé a aquesta dona soferta i desarmant i a la seva filla díscola i digna.