Pac-Man devora Barcelona

Que si la pizza groga que s'empassa fantasmes. Que si el bruixot albí de mala bava, espasa de plata i bon cor. Que si la tia que arriba a casa i descobreix el que ha fet la seva germana. Que si el capo del terror, el que va parir Resident Evil. Barcelona ja no és una ciutat de vidre, asfalt i brisa marina. Des de demà fins divendres, els tres dies que dura el Gamelab , serà una urbs de píxels, shaders i polígons. De fantasia descocada i intimisme gafapasta. De les mil i una cares del videojoc que respiren una mica després de l'allau mediàtica de l'E3 per convertir Barcelona en capital del desè art. Això és Gamelab, l'àgora per als que volen escoltar els Sòcrates del joystick.

El capo d'aquest any és Toru Iwatani. Sí, japonès. Sí, el pare d'aquesta bestiola de color groc llampant que compleix 35 anys: el Pac-Man del qual fugirà Adam Sandler en la futura Pixels. Però també hi seran altres genis de l'imperi del Sol Naixent. Shinji Mikami, que va encunyar el terme survival horror el 1996 amb una casa plena de zombis anomenada Resident Evil per a la mítica Capcom, la del Hadouken de l'Street fighter. Ara s'ho fa tot ell, però segueix demostrant que el seu fort és aterrir amb The evil within. De la terra de bushidos arribarà un altre ronin il·lustre, encara que potser menys mediàtic més enllà del microvers gamer. Goichi Suda, que va signar el Sin City del videojoc amb Killer 7, allà on el noir hardboiled s'ajunta amb el manga. El següent que arribarà del geni que va ajuntar piruletes i motoserres serà Let it die, on caldrà jugar-hi amb el comandament d'una Play 4 i l'app del telèfon intel·ligent que l'acompanyarà. I com a contrapès de tant geni nipó, un altre dels mites vius del gènere, el que va gravar el seu germà perquè les animacions de l'època no el convencien. Jordan Mechner, mag de el Prince of Persia, també embruixarà Barcelona.

Però no només de mites viu el Gamelab. Els nous xicots del barri també piquen fort. Joves com Steve Gaynor, el que es va guanyar el BAFTA demostrant que es podia esprémer el cor del jugador amb un sol personatge, una trama queer i una casa buida. Com Konrad Tomaszkiewicz, el polonès que està trencant el mercat amb el joc que dirigeix, The witcher 3. Wild hunt, que ha venut 4,5 milions de jocs a 60 dòlars la peça. Com Tom Jubert, que filosofa a The swapper i The Talos principle sobre les coses mundanes i divines en ambients de ciència-ficció que semblen el somni humit d'un Asimov. Com Richard Marks, guru del nou casc de realitat virtual de Sony, el que porta el nom del senyor dels somnis, Project Morpheus. 

Hi haurà també lloc per als espanyols. Per a les desenes que mouran els seus treballs i escoltaran els seus ídols —aquest és un fòrum només per als que somien amb guanyar-se el pa amb els videojocs, un passi per als tres dies de conferències a l'hotel Barceló Sants costa 150 euros— i pels que ja han demostrat que valen i jugaran per emportar-se els Goya del videojoc, les puces ataronjades que honren el primer videojoc espanyol de la història. Aquest any sonen dos noms, els dos renovadors en la forma i en el fons. Carlos Coronado, que ha triomfat en la crítica internacional amb el seu tempestuós viatge mental salpebrat de puzles MIND: Path to Talamus (sis nominacions). I Luis Díaz, creador de Missing translation (quatre nominacions), un joc en el qual cal aprendre, literalment, un llenguatge alienígena. Potser al cap de 35 anys tornaran al Gamelab, amb els cabells blancs i les arrugues del que en sap, perquè es parli de les seves coses com es parla avui del Pac-Man.