Sónar, el festival mutant

El Sónar ha iniciat una nova mutació, l'enèsima en un festival de per si mateix mutant, que en 22 edicions ha canviat de lloc, de seccions i de dies de programació, renovant uns plantejaments que no li han fet perdre contacte amb el seu públic. Ara es tracta d'anar més enllà, de valorar la seva importància en termes hostalers, que n’hi ha, ja que el 56% d'assistència és estrangera –ha rebut en total gairebé 119.000 visites i 200.000 persones més han seguit els concerts en reproducció en temps real–, i avaluar el seu sentit no pel nombre de paelles servides, sinó per la seva utilitat com a fòrum de trobada empresarial i tecnològica. Això, sens dubte, és renovar no només el sentit del festival, sinó capgirar a la noció turística desenvolupada històricament a Espanya, on tot es mesura en ocupació hotelera.

Altre cop el Sónar fa un pas endavant abans que ningú i se significa amb noves idees. Ara, també cal dir-ho, això és més complex d'avaluar i només el temps mesurarà el seu impacte. De moment, els seus directors, amb el festival repartit per mig món, mostraven una enorme satisfacció. I, prengueu-ne nota, el discurs empresarial i innovador es formula sense que aparegui mai una paraula políticament marcada: emprenedor.

Però, què més ha deixat clar el Sónar que s’acaba d’acabar? D'una banda, que eltecno com a estil segueix decreixent en importància, arraconat per formulacions menys estilitzades i quirúrgiques com, per exemple, la música de Skrillex, molt més urgent, sorollosa, concentrada, instantània i expansiva. Amb aquesta estrella nord-americana emergent, el Sónar es va garantir a més un nombre d'espectadors creixent d'aquell país, una de les poques fronteres pel que fa a públic que se li resistien.

També ha quedat palès que la música electrònica encara fa temptatives per descobrir un format de directe que fugi dels patrons rockers, en què la figura del músic és essencial. Hi ha hagut diverses proves –Koreless, Double Vision, Joanie Lemerciar & James Ginzburg– en una mostra de per si mateixa permeable al tema, pres com un dels seus guions artístics. Però la més destacada, perquè és la més radical, conceptualment impecable i alhora clàssica, va ser la d’Autechre, que van actuar en una sala descomunal, completament a les fosques.

Negar la barrera entre escenari i pista i artista i públic ometent visualment tots els protagonistes es remunta als inicis anònims de les figures de l'electrònica, que al començament usaven diversos noms i ni apareixien en les portades dels discos –Kenny Larkin va ser un dels primers a fer-ho el 1994–. L'original muntatge de Flying Lotus, que amb les seves llums al cap va recordar els Orbital del Sónar del 1995, va ser un altre dels més destacats en referència a buscar posades en escena que no copiïn les superproduccions de llum i so del rock, del rhythm-and-blues i del hip-hop nord-americà.

En termes estilístics, o més enllà d’aquests, es pot dir que el cor musical del Sónar ha tornat a bategar gràcies a músiques desassosegants que acompanyen el públic en la seva immersió en la tecnologia digital. Sí, és cert: triomfen lirismes una mica buits com el d’Owen Pallett, i Kiasmos, però els nous sons d’Arca, Hudson Mohawke, Vessel i el hip-hop de Kate Tempest, el rhythm-and-blues trencat de FKA twigs, sense oblidar l'encreuament entre rave i verdials d’El Niño de Elche –flamenc al Sónar!–, parlen d'incomoditat, d’exploració de territoris que poden ser nous i d'escassa concessió als productes amb manual d'instruccions, exceptuant els noms comercials que necessita qualsevol festival per sortir en un telenotícies.

Sí que hi ha festa i gamberrisme –vegeu Die Antwoord–, i precisament aquesta dualitat fa del festival un esdeveniment especial. Tot això sense que calgui reclamar el concepte de música avançada, una cosa que a hores d'ara ningú sap si realment existeix.

Quin és el principal problema amb què es troba ara el Sónar? Doncs, paradoxalment, amb l'èxit de totes les seves mutacions. La direcció del festival ha demostrat que pot amb tot, que no ha de justificar-se si programa Duran Duran, que deixar l'entorn museístic del CCCB per la Fira ha estat un encert i que els estrangers ja es fan fotos davant els cartells del festival com si anessin la Sagrada Família. Amb aquest panorama, una direcció que ho aconsegueix tot pot perdre el món de vista. Només això, i és una hipòtesi molt arriscada, posaria en perill un model de festival únic, exportable i en mutació constant. Com els temps que corren.