El Papa com a contrapoder: la conversió ecològica

Poques encícliques papals acostumen a tenir efectes immediats i de tipus polític. Com a textos doctrinals que són, en els quals el bisbe de Roma es dirigeix a tots els fidels, les encícliques influeixen en el rumb espiritual de l'Església i naturalment en la seva relació amb el món. Sobretot si es tracta d'encícliques de contingut polític o social, com van ser la Rerum Novarum, de Lleó XIII, de 1891, que va establir la doctrina social de l'església davant els moviments obrers, o la Pacem in Terris de Joan XXIII, de 1963, que va ser la resposta a la guerra freda.

Com qualsevol de les grans encícliques, la Laudato sii de Bergoglio, dedicada a una visió ecològica del planeta, estableix doctrina, però també busca i té efectes polítics immediats. A diferència d'altres cartes papals, no es dirigeix únicament als fidels sinó que pretén arribar a la humanitat sencera, amb independència de la religió o les creences. És a més una crida, en molts aspectes dramàtica, a l'acció urgent davant les catàstrofes mediambientals que es preveuen i específicament les que es deriven de l'escalfament global, dirigit sobretot als països més rics i amb més responsabilitats contaminants i a les organitzacions internacionals però també als individus, cadascun a la seva escala, perquè respectivament actuïn amb polítiques que limitin els desastres i adoptin formes de vida més ecològiques i menys consumistes.

La seva repercussió demostra el prestigi i l'autoritat creixents del papa Francesc. Només han discrepat les veus cada vegada més aïllades dels qui neguen l'evidència científica del canvi climàtic, com és el cas de Jeb Bush, el candidat republicà a la presidència dels Estats Units, que ja ha declarat que en qüestions d'economia no està obligat a seguir els bisbes ni el papa. La nova doctrina ecològica del Vaticà influirà sens dubte en les eleccions presidencials del país que ara sosté el pes de les negociacions sobre la reducció d'emissions a l'atmosfera. Barack Obama, en canvi, ha manifestat la seva sintonia amb Bergoglio i li ha agraït la seva encíclica com un suport a la conferència que se celebrarà al desembre a París per limitar l'increment de la temperatura del planeta.

Obama el necessita, no tant per convèncer els seus interlocutors internacionals, sinó sobretot els seus conciutadans i el Congrés que els representa i que li ha bloquejat nombroses iniciatives. L'encíclica ha coincidit amb una enquesta molt oportuna del prestigiós Pew Research Center sobre les posicions dels catòlics dels Estats Units respecte a l'escalfament global, en la qual s'evidencien les dificultats que té la societat nord-americana per acceptar el consens científic. Només atenent la població catòlica, un 29% dels nord-americans no creu que existeixi, un 53% no creu que sigui fruit de l'activitat humana i un 52% no considera que tingui conseqüències greus per al planeta. Aquestes xifres s'amplien en el conjunt de la població i encara més entre els no catòlics. Els qui millor sintonitzen amb les posicions de Bergoglio respecte al medi ambient, segons l'enquesta, són els catòlics hispans que voten demòcrata i els qui pitjor, els blancs evangèlics que s'identifiquen com a republicans.

Els que es poden sentir més al·ludits per aquesta encíclica són les oligarquies dels països més rics i sobretot els productors de gas i petroli. Bergoglio propugna disminucions dràstiques en l'extracció i ús de combustibles fòssils, carbó, petroli i gas, i la substitució per energies alternatives. Són reiterats en tota l'encíclica els atacs al consum irresponsable, a la producció de desfets innecessaris, a l'urbanisme que segrega els rics en zones segures i ecològicament netes i als estils de vida arrogants dels més afavorits.

Als creients els diu que no es pot estimar Déu sense estimar la naturalesa i els més desfavorits

Es tracta d'un text de gran densitat religiosa i intel·lectual. Hi ha capítols perfectament concordes amb la literatura catòlica més devota i uns altres, de lectura més interessant per als laics, que pertanyen al gènere de l'assaig polític i econòmic. Comença amb una evocació del sant inspirador del seu papat, Francesc d'Assís, i específicament del poema i oració que és El Càntic de les criatures i acaba amb dues pregàries escrites per ell mateix, l'Oració per la nostra terra i l'Oració cristiana amb la creació. Jorge Bergoglio va escollir el nom de Francesc pel sant dels pobres i ara s'inspira en la seva filosofia de la naturalesa per aquesta encíclica ecologista, en la qual agermana la cura del planeta amb l'atenció als més desfavorits, als quals considera les primeres i més importants víctimes de les catàstrofes originades pel canvi climàtic.

Hi ha ambició política en aquest text redactat per l'humil sacerdot errant sortit dels suburbis de Buenos Aires. Ambició eclesial i ambició papal. La veu de Bergoglio recupera davant la pobresa i l'amenaça mediambiental la intensitat del clam de Wojtyla davant la falta de llibertats sota el comunisme. El Vaticà, eclipsat durant el pontificat de Ratzinger i ferit en el seu prestigi pels nombrosos escàndols dels abusos sexuals, està recuperant amb Bergoglio la seva capacitat per actuar de contrapoder enfront dels poders d'aquest món, amb l'avantatge que apareix ara despullant-se de les seves vestidures més arcaiques i incòmodes i adaptant-se en els seus hàbits i en la seva vida diària a la senzillesa evangèlica que sempre ha predicat i només en molt comptades etapes de la seva història ha practicat.

Els rics han de pagar el seu deute ecològic amb els pobres, el Nord amb el Sud. No hi ha un dret absolut a la propietat privada. El mercat lliure i desregulat no serveix, ni tan sols per assignar preus a les emissions de gasos contaminants. L'economia no pot manar sobre la política. Bergoglio critica fins i tot els rescats bancaris i la gestió de la crisi financera. O propugna la sana pressió, s'entén que els boicots, sobre els que exerceixen els poders econòmics i polítics. No sembla haver-hi dubtes sobre la tendència ideològica de l'encíclica i del Papa que l'ha redactat. Atenent les reaccions, en tot cas, la dreta no sembla tenir-ne.

El papa Francesc toca totes les tecles. D'esquerres en economia i ecologista i fins i tot animalista respecte a la naturalesa. Però no es mou quant a l'avortament. Per primera vegada en una encíclica es defineix contra la destrucció d'embrions i la interrupció de l'embaràs, amb el matís que no és part d'una doctrina moral sobre la reproducció sinó de la seva visió franciscana de la naturalesa, que obliga a protegir els més febles, com són els pobres, els discapacitats i els embrions.

Bergoglio es dirigeix a tothom, però als creients els diu que no es pot estimar Déu sense estimar la naturalesa i els més desfavorits. El Papa els commina a practicar una espiritualitat ecològica, a convertir-se a una vida de sobrietat i poc consum, exactament a les antípodes del tipus de religiositat que funciona com una forma d'equilibri interior o autoajuda, tal com la practiquen molts cristians renascuts als Estats Units o pietosos magnats musulmans als països àrabs.