L’altra cara de la sort

Ningú no diria que La víctima aquesta és una novel·la primerenca de l’escriptor nord-americà Saul Bellow (1915-2005), de qui enguany es commemora el centenari del naixement. Exactament és la segona novel·la. Va publicar-la el 1947, quan amb prou feines havia fet els 30 anys, i ja hi trobem les eines ben greixades del bon novel·lista.

El jueu Asa Leventhal, que treballa en un diari local, s’ha quedat sol a Nova York. La seva dona Mary és lluny, visitant la seva mare, i el germà Max també, per assumptes de feina. Leventhal, preocupat per la relació amb la dona, s’ha quedat a càrrec del seu nebot Mickey, a qui ingressen sobtadament en un hospital... Un dia, en un parc, un desconegut s’apropa a Leventhal. És un tal Albee, algú a qui Leventhal recorda vagament d’una revista en què van coincidir unes setmanes quan Leventhal buscava feina. L’home s’anirà fent trobadís amb Leventhal —en parcs, al zoo, enmig d’un pont, en una festa...— fins al punt que acabarà anant a viure a casa de Leventhal. Albee acusa Leventhal d’haver fet que ell perdés la feina, que el deixés la dona, que hagi de dormir gairebé al carrer...

Els diàlegs són el millor de la novel·la. Enmig de certa tensió personal, les veus dels dos individus alternen la comicitat, l’absurd i les reflexions sobre la sort diversa de les persones al món, sobre el dolor i la justícia, sobre el sentit vital. L’existencialisme jueu —sense rabins— perfila peculiarment la novel·la, en què els retrets d’Albee cap a Leventhal no es poden separar del judaisme del segon ni del context posterior al final de la Segona Guerra Mundial. Leventhal, encaboriat i escèptic, encaixa les trobades amb el pintoresc Albee com una incomoditat comuna, sense entendre ben bé què pretén aquest tipus ridícul i denunciable. Hi va agafant afecte, això sí, li transforma alguna cosa interior, tot i ser un plom.

La influència d’El doble —estranya novel·la gogoliana dins el conjunt de l’obra de Dostoievski— hi és present. Hi ha contes i novel·les en què la lectura (penso en les narracions La caja de vidrio, de Ricardo Piglia; Lúnula i Violeta, de Cristina Fernández Cubas...) es pot capgirar del tot si eclipsem l’atmosfera plenament realista. Aquí passa el mateix. ¿No podria ser que Albee i Leventhal fossin el mateix personatge? Aleshores l’un esdevindria més aviat el món inconscient de l’altre; el sentiment de culpa que hauria de sentir Leventhal, l’acusació moral d’Albee, capgirarien la posició al món de tots dos, la qual cosa ens prepara la sorpresa del darrer capítol.

En mans d’un mal autor —o de certs productes audiovisuals—, els rols d’aquesta parella haurien estat més maniqueus. Bellow evita això (amb la mort de Mickey, la procacitat i la dipsomania d’Albee...) a fi que no sapiguem ben bé qui és la víctima que subratlla el títol. L’obra és de gran qualitat, t’arrossega; però indubtablement hi ha molts episodis laterals, uns quants personatges secundaris, que ens allunyen de les expressives i tibants trobades de tots dos individus.

Bellow podria haver orquestrat tota una fantasmagoria, certa tenebrositat, amb la possessió a què sotmet un individu a l’altre, però s’estima més ficar la seva obra en les llums aparents de la societat urbana i capitalista, en el gran cabal realista de la tradició literària nord-americana, que al capdavall és el que va convertir Bellow en un autor llorejat, memorable.