Intolerància mútua

La gran xiulada es va oblidar amb el triplet del Barça. Ara ja en podem parlar serenament. Diuen que es va ultratjar un símbol d'Espanya. Però no és fàcil establir quan l'esbroncada o la xiulada són una ofensa per a molts, que se senten sincerament ofesos, i quan aquell gest col·lectiu constitueix una manifestació lícita de la lliure expressió discrepant, per feridora que sigui.

No se sap què són, ni quins són, els símbols susceptibles d'ultratge. La nostra Constitució només dóna caràcter de símbol al Rei, “símbol de la unitat i permanència de l'Estat” (article 56). De l'himne, no en diu res. Les constitucions de França i Portugal sí que citen expressament La Marsellesa i A Portuguesa. Com aquestes, l'Estatut de Catalunya estableix expressament que els símbols de Catalunya són tres: la bandera tradicional, la Diada de l'onze de setembre, i “l'himne de Catalunya que és Els segadors”.

L'himne d'Espanya es remunta a Carles III. Frederic de Prússia tenia una marxa del cos militar de Granaderos, i li va regalar a la seva fillola Maria Amàlia de Saxonia que, amb catorze anys, va ser casada, per poders, amb el rei espanyol. Així va arribar l'himne a la Cort espanyola. El 1908 va ser harmonitzat pel mestre Pérez Casas, a qui pertanyen els drets de propietat intel·lectual. Per decret d'Aznar de 1997 es va acordar adquirir tots els drets d'explotació, reproducció, distribució i comunicació de la Marcha Granadera o Marcha Real Española estipulant un preu del 5% dels ingressos de l'explotació, “i al marge de tot això 130 milions de pessetes”. No obstant això, un altre decret de 1998 va acceptar “la cessió a títol gratuït a favor de l'Estat”. En l'annex del Reial decret el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) inclou la partitura musical, però no la lletra. Per això és incantable. Així doncs, tenim per himne una marxa militar prussiana de segona mà que no se sap si legalment és, o no, un símbol d'Espanya.

Alguns, sentint-se ofesos per les esbroncades i les xiulades a aquest himne, desenfunden ràpidament el Codi Penal. No obstant això, difícilment podrien jutjar tots els ofensors, que eren desenes de milers d'espectadors. Però compte: un exhaustiu visionat d'imatges de TV podria oferir bocs expiatoris suficients per satisfer els ànims més acèrrims d'una venjança, que seria, en tot cas, desigual i lleu.

A la inacabable llista d'infraccions i prohibicions de l'anomenada llei mordassa se li ha escapat prohibir i sancionar les xiulades a l'himne nacional

El Codi Penal només castiga amb multa les ofenses o ultratges a Espanya, a les seves comunitats autònomes o als seus símbols o emblemes, efectuats amb publicitat. És una pena mínima. En termes de proporcionalitat significa que l'ofensa que castiga es considera mínima. El contrari del Codi Penal franquista de 1944, del que procedeix. Aquest sacralitzava els seus símbols, i castigava amb pena de més de sis anys de presó els ultratges a la nació espanyola o als seus símbols o emblemes. Els símbols de Catalunya i Euskadi, simplement, estaven prohibits i la seva exhibició era delicte greu. El codi de la democràcia, amb una simple multa, manca d'aquella terrible i desproporcionada eficàcia repressiva i dissuasiva, i per tant, no és una solució per als qui pretenen fer-ho servir per venjar l'ultratge.

L'anomenada llei mordassa tampoc serveix. A la seva inacabable llista d'infraccions i prohibicions se li ha escapat prohibir i sancionar les xiulades a l'himne nacional. Per a això ja existia una llei de 2007, contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l'esport. Al seu catàleg d'infraccions alguns castiguen la intolerància amb multes, tancaments d'estadis o prohibicions d'acudir-hi. Però la seva eficàcia repressiva tampoc és automàtica: poden ser recorregudes judicialment.

Seria una mostra d'intolerància inútil la repressió penal o governativa de la gran xiulada, perquè, com va dir El Roto, també “la xiulada és un himne”. Però, probablement, els que van xiular no acceptarien una altra xiulada als seus propis himnes amb la mateixa tolerància que requereixen per a la seva gran xiulada. I això també seria intolerància. L'única solució contra bregues de repudi del públic dels estadis és no posar-s'hi bé, no sotmetre's al seu judici incontenible, impulsiu, simplista i maniqueu, que arriba a tot: jugadors, àrbitres, llotges presidencials o himnes.

Només superarem aquesta perillosa espiral d'intolerància recíproca si comprenem i respectem els que se senten sincerament ofesos, i aquests, si es pregunten per què els van xiular, bandegen qualsevol remei repressiu, desacralitzen tots els símbols, i, abans de res, amb democràtica bona educació.

José María Mena és exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya