La vella i la nova política

La constitució dels nous governs municipals és rebuda de manera molt diferent per la premsa. La Razón obre la portada amb “El PSOE hace de bisagra y entrega el poder a Podemos” i té un subtítol dedicat a la “infàmia” de Bildu a Pamplona. El títol de l’editorial resumeix amb claredat la seva posició: Una negra Espanya municipal. L’irrupció del front populista resulta “inquietant” a criteri d’aquest diari. L'Abc explica com Espanya consuma el seu gir radical a l’esquerra i destaca al subtítol de portada que Carmena i Colau prometen el càrrec per imperatiu legal. L’editorial augura un “futur inestable i conflictiu” i demana una reacció forta i audaç del Govern del PP. “Revolución en los ayuntamientos”, encapçala El Mundo i destaca que els nous alcaldes fan servir fórmules de desafiament institucional. A l’editorial proposa obrir la reforma de la Llei Orgànica de Règim Electoral perquè governi la llista més votada.

La Vanguardia escriu que Colau demana paciència per transformar Barcelona. “Espanya gira al roig” diu l’editorial principal, on subratlla la nova possibilitat d’una col·laboració entre les ciutats de Madrid i Barcelona, entre Colau i Carmena (“no és aquesta una qüestió menor per aconseguir junts objectius en diversos àmbits, com tampoc ho és per a sobiranistes, unionistes i partidaris de terceres vies”). “Alcaldessa de tots” obre El Periódico, que dedica un subtítol al relleu a Badalona en un clima de tensió. El diari veu els canvis als ajuntaments com l’arribada d’”aire fresc” i comenta a l’editorial que la preocupació principal són els problemes socials. Els pactes, amb el punt de mira a la política local, no han respectat en moltes ocasions, diu, el full de ruta sobiranista de CiU i ERC. “Ningú s’ha d’esquinçar les vestidures”. L'Ara destaca una frase de Colau: “Feu-nos fora si no fem el que hem promès” i a l’editorial subratlla la presència de més dones al capdavant dels consistoris. El Punt Avui diu que és l’hora de governar. La foto de portada és l’encaixada de Mas i Colau que exhibeixen, diu, fair play institucional en la seva primera trobada.

Una nova política

L'emergència de noves formacions i la seva arribada als ajuntaments, el seu èxit, planteja el tema de la vella i la nova política. Una qüestió que apassiona és la fondària i durada d'aquesta nova política. Francesc-Marc Alvaro ho deia a La Vanguardia (8 de juny) i s'autocitava a TV3. Pesa més l'eix nova-vella política que el sobiranisme o l'eix dreta-esquerra. A Colau "li costarà molt justificar un eventual acord amb Jaume Collboni, candidat d'un dels partits de la casta". Salvador Cardús, dos dies més tard al mateix diari no veia que les coses fossin tan diferent amb la nova política: "Es miri per on es miri, l'espectacle és el de sempre". Qui té la llista més votada creu que és una traïció si no pot ser alcalde i qui no la té però pot articular un pacte per impedir que aquell ho sigui considera que la maniobra és democràtica i legítima. "Tot un enfilall, uns i altres, de falsedats".

Es miri per on es miri, l'espectacle és el de sempre (Salvador Cardús)

A la tertúlia de BTV La Rambla van passar unes declaracions de Xavier Trias dient que tornem a una situació anterior, que tornen a manar els mateixos amb altres noms. Agustí Colom, un dels convidats i des d'ahir regidor, li va demanar coherència. Fa quatre dies, comentà, Convergència deia que la candidatura de Colau, amb tanta gent nova, no tenia experiència i ara, veient les persones que s'hi involucren, critiquen que són els de sempre

Saül Gordillo (El Periódico, 8 de juny)  escriu que la nova política tenia aquesta setmana un gran repte: "L'activisme i l'assemblearisme conviuen amb les regles de la política tradicional en l'àmbit institucional. No és fàcil matar el que és vell mentre el que és nou floreix amb tants matisos en un escenari de gran fragmentació."

El sociòleg Manuel Castells (La Vanguardia, 6 de juny) defensa que la nova política no és fràgil. Aquesta és la seva descripció: qui pensa que 11 regidors no serveixen desconeixen que els seus vots procedeixen d'una mobilització ciutadana que creu que "un altre ajuntament és possible" i són aquí i a l'aguait en el cas que "martingales d'aparells polítics" (pensant més a guanyar vots o a defensar pàtries, catalana o espanyola) frustrin la seva esperança. I en cas que sigui necessari exerciran el seu "vot de qualitat a la pràctica social". Això és el que ha canviat: les polítiques ja no es decidiran només a les institucions "tancant les portes als ciutadans fins a les properes eleccions".

Els nous són aquí i a l'aguait en el cas que "martingales d'aparells polítics" frustrin l'esperança (Manuel Castells)

Ferran Mascarell, finalment, també ha intervingut en aquest debat (La Vanguardia, 13 juny) proposant parlar de bona i mala política, perquè la bona política ho és per se i no per nova o vella. A l'article esmenta Eugeni d'Ors que felicità Ortega y Gasset per una conferència seva titulada "Vieja i nueva política". Tots dos, escriu, es postulaven per la nova, és clar, però tots dos "van acabar fent vella política i no especialment lluïda".

Apocalíptics

Aquests dies s'han anticipat algunes dificultats tècniques amb què toparà Ada Colau. L'Expansión titulava el 5 de juny que "Colau necessita socis per poder abaixar-se el sou" i explicava que li cal majories simples per habilitar noves partides de despesa i fer determinades modificacions dels pressupostos de 2015. Però aquesta no ha estat la preocupació majoritària dels qui no els agrada que Ada Colau e altri siguin alcaldesses. Un editorial de l'Abc (12 de juny) afirma que l'arribada de Colau i Carmena "ha generat un halo de por que en res no ajuda a la sortida de la crisi" i assegura que els seus anuncis ja han provocat "el fre d'importants inversions i desenes de milers de llocs de treball. El populisme sempre passa factura".

I més d'un recorre al llenguatge destraler. Alfonso Ussía (La Razón, 10 de juny) va directe a l'insult. Tracta Colau de piròmana, demagoga, buida amb més veu que pensament, amb més mentida que consistència i amb més perill que una escorpí. Dos dies abans, el mateix diari es preguntava en un text sense firma i mostrant una foto de la nova alcaldessa: "Serà possible que el PSOE li doni suport?" si aquest ajuntament només defensa okupes i manifestants.

Arcadi Espada parla de la diftèria populista

Arcadi Espada (El Mundo, 9 de juny), recorre a la vella metàfora de la malaltia i troba l’inspiració en l’actualitat per avisar els veïns de Barcelona, Madrid i València sobre l'infecció del populisme. La diftèria populista, titula. Aviat, diu, aquest veïns podran comprovar els efectes que té haver votat el populisme. "Només s'ha d'esperar que l'experiència serveixi de vacuna per a unes quantes dècades".

Des d'un altre pensament, però amb similar duresa verbal, llegiu com Gregorio Morán (La Vanguardia, 6 de juny) es despatxa, entre d'altres, amb Esquerra Republicana. Aquest partit, diu, i "el seu pastós abat general" estan fent un negoci suculent. Modestos en vots sempre, "amb una militància bovina i ben alimentada" aconsegueixen amb els pactes el que no han obtingut a les urnes. ERC "és la mala consciència de la Catalunya servil que aconsegueix ser frontissa i quedar-se amb la caixa d'eines".

L'Abc ja va fer una portada el 6 de juny mostrant com d'enfadats estan amb el socialisme espanyol: "El PSOE es rendeix a l'esquerra radical a Barcelona i València" i a l'editorial considerava casos com el de Badalona una reedició antidemocràtica del "cordó sanitari" del tripartit. El PSOE, continuava, té pocs escrúpols a l'hora de triar aliats. Li és igual que sigui el chavisme autoritari o el pancatalanisme nacionalista. 

Reticències i avisos

Ada Colau ha demostrat que ja no es puja per l'escala sinó que s'entra per la finestra. Des del carrer, d'un bot (Bru de Sala)

Toni Soler (Ara, 7 de juny) parla d'una Ada Colau abocada a governar Barcelona amb el PSC, com a l'època de Maragall; uns CiU i ERC, impotents per eixamplar el suport al procés sobiranista; unes minories de bloqueig en lloc de majories per entomar canvis autènticament revolucionaris...Total que, al final de l'article, es pregunta "si aquest país no està condemnat a un empat d'impotències, és a dir, a la inacció que anticipa la decadència".

Vicent Sanchis (El Punt Avui, 12 de juny), que contradiu Manuel Castells sense esmentar-lo, mostra una enorme preocupació pel concepte de "democràcia participativa" en contra del de "democràcia representativa". "La nova alcaldessa pot pensar que en té prou d'activar la protesta dels seus partidaris al carrer", això voldria dir, segons l'articulista, que democràcia participativa seria un eufemisme per amagar "la coacció de les minories mobilitzades".

D'altres, com Xavier Bru de Sala (El Periódico, 5 de juny) es limiten a una advertència: "Ada Colau ha demostrat, amb la seva victòria a Barcelona, que en l'actual situació política, del tot excepcional, ja no es puja per l'escala sinó que s'entra per la finestra. Des del carrer, d'un bot, al despatx d'alcaldessa. En canvi, i això va per tots, també per ella, se surt per la finestra més que mai".

Benvingudes

Un articulista de l'Abc, Bernardo Fernández (10 juny), discrepa de la mirada que té el seu diari. Ni Colau ni Carmena "podran fer la meitat del que desitgen, potser ni això, però el cop d'aire fresc que representen" ja paga el tret i demana que els donem "un temps per madurar, s'ho mereixen".

Francesc Escribano (El Periódico, 9 de juny) enfrontant-se als articles i tertulians que consideren Colau una intrusa recorda una desgraciada frase de Marta Ferrusola quan es va fer el tripartit ("És com si els lladres ens haguessin tret de casa") i acaba: Colau haurà de governar per a tots els barcelonins, "tant per als il·lusionats com per als espantats".

Al mateix diari (7 de juny), Ramón de España enumera cognoms il.lustres de la Catalunya contemporània (Prenafeta, Alavedra, Pujol, Millet, Montull, Crespo...) "Vostès no ho sé, però jo tot això ho encaixo com si una bandada de coloms es passés el dia cagant-se'm a sobre. I no dec ser l'únic, tenint en compte els resultats a Barcelona de les últimes eleccions municipals. Aquests dies se sent molta gent d'ordre escandalitzada per la suposada ocupació del poder a càrrec dels sans-culottes d'Ada Colau. "Ens hem begut l'enteniment!", decreten sense voler adonar-se que, tal com està el pati, molts hauríem votat l'ectoplasma de Robespierre si arriba a presentar-se".