Viatges de Swift

En traducció de Victòria Gual i Godó arriba una nova edició dels Viatges de Gulliver, sencers, de Jonathan Swift (1667-1745), un dels més grans prosistes i ironistes de les lletres angleses de tots els temps (Barcelona, Adesiara, 2015). Ja en teníem una versió de Farran i Mayoral, dels anys 1920, manta vegada reeditada fins a una edició de la Selecta de 1954; però era una versió avui molt antiquada, que calia refer de totes passades. No és el mateix que succeeix amb Pickwick, de Dickens, que va ser retraduïda amb excel·lència fa pocs anys, el nou traductor superant l’abisme de passió que significava, i encara significa per a molts, la versió antiga de Josep Carner. No: en aquest cas era la cosa més lògica del món, perquè Farran i Mayoral, sempre carregat de bones intencions, va reproduir Swift d’una manera que atemptava a la frescor congènita de la prosa de l’anglès.

Els Viatges de Gulliver són també els de Swift perquè aquest prevere de l’església anglicana, home de lletres, diplomàtic i encarregat de comeses gairebé d’espionatge —repartides entre l’amor als whigs i la fidelitat als tories—, va tenir una vida més que atzarosa i es va trobar implicat en afers tan delicats com la posició d’Anglaterra dins el concert de nacions que van lliurar la Guerra de Successió europea, en la qual va tenir un lloc molt destacat Rafael Casanova, espanyolista com no n’hi ha hagut a la història de Catalunya, col·laborador fins a la mort, malgrat ser de bell antuvi austriacista, de la casa de Borbó. Arran d’aquesta contesa continental, Swift va convèncer el Parlament anglès que abandonés la seva aliança amb el Casal d’Àustria i contra la dinastia francesa, i va publicar —cosa que se solia fer en aquell temps— la seva argumentació (ara en diuen “argumentari”) en un pamflet que m’estranya que cap editor català no s’hagi atrevit a dur a la impremta: The Conduct of the Alies, and the Late Ministry, in Beginning and Carrying on the Present War (Londres, 1711). És sabut que Anglaterra no trigaria a abandonar l’aliança, i que aquesta va ser la causa, no del final dels privilegis de Catalunya, sinó de la supremacia de les forces franceses i hispanoborbòniques per damunt de les de l’arxiduc Carles.

De fet, aquesta va ser la vera passió, tota la vida, de Swift: la política i l’art de ben entendre’s entre la gent que s’hi dedica. Els Viatges de Gulliver no són altra cosa que una contínua metàfora, una ironia permanent, sobre el mal govern dels pobles i les seves possibles o impossibles solucions, atès com és tot de relatiu en aquest món: d’aquí els gegants i els nans que corren pel llibre. Quan Gulliver visita l’Acadèmia de Laputa, per exemple, no deixa d’observar amb admiració que els cirurgians d’aquella institució propugnaven que, ja que hi ha massa gent d’un bàndol polític i d’un altre que mai no s’acaben de posar d’acord i es barallen aferrissadament per a consternació de la societat (la civil, l’eclesiàstica i la militar), el millor que es podria fer és treure els cervells d’un centenar de líders dels dos partits més oposats que es trobin al Parlament, migpartir-los acuradament, i després barrejar-los altra vegada, en justes proporcions del cinquanta per cent de cada bàndol, dins de cada una de les closques. Com el professor de l’Acadèmia conclou: “Deixant que els dos mitjos cervells debatessin la qüestió entre ells dins l’espai d’un sol crani, aviat arribarien a una bona entesa i prodigarien aquella moderació i regularitat de pensament tan desitjables”. És com dir que Swift ja ens alertava, a inici del XVIII, dels perills de ser governats per majories absolutes i de la gran utilitat i benefici general dels pactes polítics.

Aquesta esmentada només és una de les moltes facècies que Swift s’empesca per fer-nos el llibre, ara sobretot amb aquesta fluida traducció, cosa molt agradable de llegir. Si els editors tinguessin més recursos, Adesiara hauria inclòs si res més no unes quantes de les prodigioses il·lustracions de J. J. Grandville, que conec per l’edició, de 1980, de Great Ocean Publishers. I una darrera cosa, sense voler per res embrutar la qualitat de la traducció: a Catalunya, del forat que tenim més enllà del còccix sempre n’hem dit “el forat del cul”, no l’“orifici” (pàgina 226). Res: peccata minuta.