El que és urgent és important

En els pròxims mesos viurem, sobrerposats i confosos, tres debats en relació amb el paper dels estats. Un debat de tipus territorial sobre les futures relacions entre Catalunya i l'Estat espanyol; un debat de caràcter purament polític sobre les noves i les velles formes de fer política, i un debat econòmic sobre el progrés, la creació de riquesa i la justícia social. Penso que el debat més important és aquest últim, ja que el benestar de tots, i de cadascun dels ciutadans, ha de ser l'objectiu últim de tota la política, de l'economia, i de l'organització territorial. Per això crec que, sense deixar-los de banda, els altres dos han de tenir caràcter instrumental, i la seva valoració, positiva o negativa, han d'estar relacionats amb el fet de veure com s'aconsegueix millor l'objectiu del benestar. Cito dos temes que, entre d'altres, estic segur que seran objecte del debat.

1. Estat o mercat. L'objectiu final és aconseguir un sistema que generi més riquesa i que la distribueixi millor. Per fer-ho es pot optar per una economia basada en el mercat lliure, o, alternativament, en un model amb forta intervenció del sector públic. Al llarg del segle passat s'ha comprovat que, per als béns no essencials, la competència real al mercat, per assignar recursos o per establir els preus d'equilibri, és més eficient que la planificació centralitzada. Però també s'ha experimentat que el mercat lliure produeix un gran nivell de desigualtat, i que el sector públic ha d'intervenir, tant per reduir la generació d'aquesta desigualtat, com per redistribuir les rendes i aconseguir més equitat, primer igualant les oportunitats de les persones, i reduint després les diferències en els seus nivells finals de renda disponible.

Sense regles globals, les entitats econòmiques que actuen en un mercat global eviten amb facilitat les regles nacionals

Això es pot aconseguir amb cinc instruments polítics que es podrien simplificar així: A) Mercat lliure però regulat per a tots els béns i serveis que no es considerin essencials. La regulació ha de tendir a assegurar la competència, impedint els actuals monopolis, oligopolis o concentracions de poder; i ha d'evitar que es produeixin desequilibris excessius en la formació dels preus, incloent-hi els preus del factor feina. B) Mercat controlat des del sector públic per a productes o serveis de caràcter universal o essencial (aigua, energia, connectivitat, mobilitat, formació, salut…). En aquests casos, quan s'utilitzi la gestió privada, les regles de funcionament de les empreses prestadores, els seus preus i els seus beneficis, han d'estar limitades per les normes de concessió del servei públic. C) Fiscalitat forta i progressiva per tenir prou ingressos públics; per aconseguir més equitat entre rendes del treball i del capital (IRPF) i més igualtat d'oportunitats per a tots (patrimoni, successions); per desincentivar l'economia especulativa (rendes de l'estalvi i societats), i per incentivar l'eficiència (impostos ecològics). D) Correcte equilibri fiscal entre territoris seguint estrictament el principi de solidaritat, però mantenint sempre l'ordinalitat. I E) Estat del benestar sostenible amb ingressos que cobreixin les prestacions i els serveis bàsics amb qualitat i amb caràcter universal; però sense confondre la universalitat amb la gratuïtat total per a tots els ciutadans, sinó que es puguin introduir, si cal, elements de copagament progressiu per a les rendes mitjanes i altes.

2. Estats i Unió Europea. El mercat globalitzat exigeix regles globals i polítiques públiques d'àmbit general. Sense regles globals, les entitats econòmiques que actuen en un mercat absolutament global, eviten amb gran facilitat les regles nacionals; i, sense harmonitzacions fiscals àmplies, els capitals que tenen plena capacitat de moviments, burlen permanentment les normes de tipus nacional. Els estats actuals i, fins i tot, els territoris infraestatales, han d'acceptar que en aquestes àrees han de cedir la sobirania a ens com la UE (reclamant al mateix temps conservar, això sí, plena sobirania en temes d'identitat, culturals, lingüístics o educatius…). La UE ha d'exigir als seus membres regles comunes en termes econòmics i d'impostos, que impedeixin el dúmping laboral o fiscal.

Quan votem, hauríem d'evitar deixar el que és important per a més endavant, i centrar-nos només en els altres dos temes. 

Joan Majó és enginyer i exministre