El cèntric hotel, la reunió maratoniana i l’ull de l’huracà

Sembla que no ens els puguem treure del damunt, no hi ha manera. Tot i que constantment s’han encès les alarmes (ja hi he caigut!) en contra, el tòpic periodístic continua campant amb desvergonyiment en mitjans escrits i orals, com si la llengua, altruista, no fos un dipòsit infinit de recursos al qual podem recórrer, això sí, amb un mínim de civisme i urbanitat. Però no, és més fàcil el broc gros, el clixé rònec, l’estereotip excretat per alguna ment ocurrent que fa fortuna com a crossa de la indolència. Si tens un tòpic a mà, no cal que t’hi escarrassis més.

Hi hauria d’haver una llista de tòpics que es prohibissin de manera sistemàtica ja a primer de carrera. I evidentment suspendre tot aquell que gosés agafar la drecera fàcil del periodisme formulari pel sol fet de recórrer a una llengua impostada, perquè si alguna cosa no han aconseguit, els tòpics, ha estat penetrar en la llengua normal, la que fem servir de manera espontània. Si arribo a casa i dic que vinc d’una reunió maratoniana, segur que la família me’n farà fora, i no crec que la canalla m’entengui quan en lloc de dir-los que anem a un parc els deixo anar que passarem el matí en un pulmó verd. Doncs per alguna mena de fenomen extrasensorial aquestes expressions abunden en el llenguatge informatiu mercès a la falsa impressió d’enriquiment que proporcionen.

De tòpics n’hi ha a cabassos. L’article està encapçalat amb tres dels més comuns, sobretot l’ull de l’huracà, omnipresent quan algun personatge públic esdevé el centre de totes les polèmiques. És llavors quan el pobre rep tota una allau de crítiques per unes declaracions que deuen haver aixecat polseguera i que es poden convertir en una espiral de violència que revela tota la magnitud de la tragèdia. Hi ha pocs tòpics que siguin efectivament assenyalats amb el dit com a expressions tòxiques i que reclamin una bona dosi d’humor per fer-les servir, com aquella del marc incomparable, avui per sort només emprada jocosament. Però llevat d’aquesta honrosa excepció, els tòpics continuen senyorejant els registres informatius amb una impunitat pròxima a la delinqüència.

Per exemple, és d’enzes dir que, en un desplaçament, el Barça s’allotja en un hotel (una obvietat), però sembla que dient que és un cèntric hotel la informació pren una certa rellevància, quan el que fa és consumir espai d’altra informació. També és molt propi de l’àmbit futbolístic allò de dir que la crisi de l’equip (o l’alegria, segons el moment) agafa el pont aeri per dir que va de Madrid a Barcelona o a l’inrevés. Si tirem endavant algun projecte apel·lem sovint al tòpic semafòric de donar llum verda; quan més o menys n’assolim la meitat és que hem arribat a l’equador; però tot plegat pot donar un insospitat gir de 180 graus i fer que ens quedem a les portes dels nostres objectius. I els problemes, òbviament, són sempre la punta de l’iceberg. N’hi ha molts més, per si algú s’engresca a atemptar contra el bon gust i la decència: l’assignatura pendent, donar el tret de sortida, estar en punt mort, fer un pas de gegant, fer marxa enrere, les merescudes vacances, un sol de justícia, ser la cara i la creu, la tensa espera, la tònica dominant, i un llarg etcètera (valgui també el tòpic).

Compte, però, l’origen del tòpic és sempre una expressió brillant. Ningú pot negar que totes aquestes fórmules són ocurrents, i en tots els casos sempre s’hi amaga una figura retòrica d’una certa categoria que sintetitza un concepte fins aleshores esmunyedís. El problema és que la droperia convidi l’usuari de la llengua a emmotllar-se a un catàleg d’expressions suades i això comporti la renúncia del més ambiciós dels exercicis que es poden fer amb la llengua: el combat contra la misèria estilística a la recerca de la precisió i l’originalitat, tot generant nous recursos que s’incorporin al cabal fraseològic. El problema dels tòpics no és la forma que prenen, sinó la freqüència amb què s’usen. Ens hauríem d’esforçar més que mai a posar-los data de caducitat.