De Blasio: l’experiment progressista de Nova York

Quan Bill de Blasio va arribar al poder a Nova York, el gener del 2014, la premsa conservadora de la ciutat el descrivia com l’alcalde d’Occupy Wall Street. El moviment dels indignats nord-americans havia ocupat, tres anys abans, les places del país i de la ciutat –entre d’altres, Zucotti Park, al costat de Wall Street– en protesta contra les desigualtats i el poder dels bancs. “Ocupar l’alcaldia”, va titular, poc abans de l’elecció, un editorial del diari The Wall Street Journal. Grover Norquist, el lobbista antiimpostos més influent a Washington, es va preguntar en un article si amb De Blasio Nova York acabaria com Detroit, exemple màxim del declivi urbà als Estats Units. Un columnista del New York Post, propietat, com el Journal, de Rupert Murdoch, va acusar el camarada Bill –així l’anomenava– de repudiar el lliure mercat.

Quan era jove, De Blasio va treballar com a cooperant a la Nicaragua sandinista, ell i la seva dona van passar la lluna de mel a Cuba, i va guanyar les eleccions denunciant les desigualtats creixents, que havien convertit Nova York en “dues ciutats”.

L’elecció del demòcrata De Blasio, amb un 73% de vots, va despertar les esperances dels progressistes dels Estats Units, frustrats per les promeses incomplertes del president demòcrata Barack Obama. La victòria de De Blasio, va escriure la revista d’esquerres The Nation, “ofereix una d’aquelles oportunitats que només passen una vegada cada generació, per què els progressistes prenguin les regnes de la ciutat més gran d’Amèrica, i la més icònica”.

Seria imprecís comparar la victòria de De Blasio a Nova York amb la possibilitat que la nova esquerra governi Barcelona i Madrid, les ciutats més grans, i les més més icòniques, d’Espanya. Ni Barcelona ni Madrid són Nova York, ni Ada Colau ni Manuela Carmena són Bill de Blasio. Però l’entusiasme dels seus seguidors i les pors dels detractors recorden alguns debats que van tenir lloc a Nova York durant els mesos de la campanya i la victòria de De Blasio.

Un any i mig després de convertir-se en alcalde, ni els auguris més catastrofistes ni els pronòstics més entusiastes s’han complert.

“La ruptura ha sigut molt menor del que ell assegura”, diu Joshua Freeman, historiador de la City University de Nova York. Freeman explica que De Blasio ha mantingut alts funcionaris de l’administració del seu antecessor, Mike Bloomberg. I recorda que, tot i la reputació d’esquerranista, De Blasio prové de l’aparell del Partit Demòcrata. El 2000 va dirigir la campanya de Hillary Clinton per l’escó de senadora per Nova York.

Freeman destaca alguns avenços durant els mesos que De Blasio fa que és a l’alcaldia, com ara l’ampliació de l’educació preescolar gratuïta o la creació d’una targeta d’identitat per als veïns de la ciutat, inclosos els immigrants sense papers. No és anecdòtic, però tampoc és la revolució. Els marges de maniobra de l’alcalde de Nova York són estrets. Bona part de les seves iniciatives depenen d’Albany, la capital de l’Estat de Nova York. Un altre problema per a De Blasio: al contrari que antecessors seus com Fiorello La Guardia als anys trenta i quaranta, o que John Lindsay als seixanta i setanta, a ell li falta el suport de l’Estat federal per posar en marxa polítiques progressistes. La Guardia va ser l’alcalde del new deal del president Franklin Roosevelt; Lindsay, el de la great society, la gran societat de Lyndon Johnson. Obama és demòcrata com De Blasio, sí, però amb el Congrés a Washington en mans del Partit Republicà, les inversions i les possibilitats de fer experiments urbans són limitades.

De Blasio, diu Freeman, “no pot fer res, com a alcalde, que redueixi significativament la distància entre el 10% de dalt i el 10% de baix: no entra dintre dels seus poders com a alcalde”. I afegeix: “Pot fer ben poc per controlar l’increment de la riquesa dels de dalt. La ciutat de Nova York ni tan sols pot adoptar els seus propis impostos: necessita que el Govern de l’Estat els aprovi”.

Fred Siegel, especialista en polítiques urbanes i assessor de l'alcalde republicà Rudy Giuliani, recorda que, tot i la victòria aclaparadora de De Blasio a les urnes, la participació va ser baixa –un 24% de votants registrats– i per tant la seva base és reduïda. Siegel creu que De Blasio pot permetre’s el luxe de ser progressista perquè té protegits dos flancs clau. Primer, argumenta Siegel, De Blasio compta amb la Borsa de Wall Street i amb la potència econòmica de la ciutat, propulsada per la política d’interessos baixos de la Reserva Federal. I segon, quan va nomenar cap de la policia Bill Bratton, ideòleg de la política de mà dura de Giuliani, De Blasio va enviar una senyal de fermesa en matèria de crim i de seguretat. Després, arran de la mort d’un negre a les mans de la policia i de la posterior mort a trets de dos agents, el sindicat policial es va enfrontar a De Blasio, però amb Bratton ha tingut una mena de parallamps. “Bratton fa possible que De Blasio presumeixi de la seva agenda progressista”, diu Siegel. “Mentre el crim es mantingui baix, De Blasio tindrà força marge de maniobra”.

Durant les últimes setmanes, De Blasio ha dut el seu missatge progressista a Washington i altres ciutats dels Estats Units. Amb la senadora Elizabeth Warren, de Massachusetts, De Blasio aspira a convertir-se en el referent de l’ala esquerra del Partit Demòcrata. A la seva ciutat, la seva popularitat trontolla. Segons un sondeig de la Universitat Quinnipiac, publicat al maig, la seva taxa de popularitat és del 44%, el nivell més baix des que va arribar al poder.