Quotes equilibrades

Per primera vegada en la seva història, la Comissió Europea ha habilitat el mecanisme d'emergència previst en l'article 78.3 del Tractat de la UE per afrontar la greu situació que viuen els països de la frontera sud amb l'arribada massiva d'immigrants i refugiats que fugen dels conflictes del Pròxim Orient. Aquest mecanisme permet adoptar decisions per majoria quan es dóna una situació d'emergència a les fronteres exteriors i eludir d'aquesta manera el requisit de la unanimitat, que sovint impedeix abordar els problemes quan, com passa en aquest cas, hi ha diferents visions o interessos en conflicte. Fer ús d'aquesta situació excepcional dóna un primer missatge positiu: el fet que existeixi la ferma determinació d'abordar un problema que s'estava desbordant perillosament.

El pla elaborat per la Comissió, que haurà de ser votat en la cimera de caps d'Estat i de Govern del juny, preveu repartir 40.000 refugiats sirians i eritreus que han arribat a Itàlia i Grècia des del 15 d'abril. La xifra és modesta; no representa ni el 40% de la quantitat estimada d'immigrants ja instal·lats al sud d'Europa susceptibles d'acollir-se a l'estatut de refugiat. Però, com va dir el comissari d'Immigració, una quantitat més alta hauria provocat rebuig, i una de més baixa no hauria suposat cap alleujament per als països que pateixen l'allau. A aquests 40.000 cal afegir-hi 20.000 refugiats més reconeguts com a tals per les Nacions Unides que encara estan en tercers països. Els membres de la UE –amb excepció del Regne Unit, Irlanda i Dinamarca, que tenen acords especials que afecten aquesta matèria– hauran d'acollir solidàriament, però obligatòriament, una part alíquota d'aquests refugiats. I aquí és on apareixen els problemes.

No hi ha res a objectar al procediment de repartiment solidari, però sí als criteris que la Comissió ha decidit aplicar, sense atendre els suggeriments que ha rebut de països com Espanya i França. Evidentment, no es tracta de rebutjar les quotes. Són necessàries i han de ser assumides per tothom. I, en principi, tampoc els criteris de distribució aplicats: PIB, població, taxa de desocupació i esforços previs en l'acolliment de refugiats. El que sí que és discutible és la ponderació de cadascun d'aquests criteris.

En concret, el PIB compta un 40% i la població un 40% més, mentre que la desocupació pesa només un 10% i els esforços previs un 10% més. Això vol dir que Espanya, per PIB i població, se situa a la franja alta del repartiment, i gairebé no hi incideix, en canvi, el fet que tingui més d'un 23% d'atur ni que, tot i que en el passat gairebé no hagi acceptat refugiats, sí que ha rebut grans contingents d'immigració econòmica. En virtut d'aquestes quotes, Espanya es converteix en el tercer país receptor: 4.288 refugiats (el 10,7% del total) de la primera remesa i 1.549 més del contingent de 20.000 que estan en tercers països. La xifra és notable, tot i que no és desorbitada; el problema és que estableixi les bases de futurs repartiments.

La negativa a revisar el sistema no és interpretable com un senyal de fermesa –sempe positiva i necessària en la dialèctica comunitària–, sinó d'intransigència i falta de sensibilitat cap a una realitat que, si no es gestiona bé, pot generar rebuig i alimentar pulsions xenòfobes. La UE disposa de 240 milions d'euros per al primer repartiment i de 50 per al segon. Els 6.000 euros que la UE concedeix per cada refugiat són del tot insuficients. Donada la magnitud del problema i la precària situació dels països més colpejats per la crisi, s'hauria d'augmentar la quantitat de les partides i revisar els criteris de ponderació en el repartiment.