Generació perduda

Els lingüistes parlem de polisèmia quan una paraula agafa més d’un significat, els quals, de manera ordenada, apareixeran en la mateixa entrada del diccionari. La paraula banc, per exemple, és clarament polisèmica, ja que, sense esforçar-nos-hi gaire, de sentits ens en poden venir tres: el lloc on, confiadament, deixàvem els diners a l’espera de rendiments; un moble on seure, normalment en espais públics, i finalment l’estol de peixos. Cal no confondre la polisèmia amb l’homografia: hi ha paraules que, capricioses, experimenten una evolució que les fa coincidir amb d’altres, de manera que, aparentment, una sola paraula condensa significats d’allò més dispars. Els diccionaris ho resolen reservant entrades diferents per a aquests mots, com passa amb nou, que tant pot ser el fruit del noguer, el nombre que va després del vuit o bé l’adjectiu d’una cosa molt recent. Els tres casos de nou són paraules homògrafes, no un mot polisèmic de tres significats.

El sintagma que encapçala l’article, generació perduda, és clarament una expressió polisèmica, amb un significat que, no obstant això, s’ha imposat damunt l’altre fins al punt que la polisèmia ens passa inadvertida. Solem parlar de la generació perduda en tant que malbaratada, malgastada, desaprofitada, per referir-nos als joves que, havent estat formats fins ben bé els 25 o 30 anys, ara es veuen sense cap mena de futur però amb un talent enorme, en un món que pràcticament no els entén ni els donarà cap mena d’oportunitat. Són dinàmics, estan informats, estan sempre connectats i tenen més recursos que les generacions precedents per anar pel món amb garanties. És una generació perduda que, probablement, té les idees molt clares.

Però hi ha una altra generació perduda, en aquest cas per desorientada, confosa, extraviada. Som els que ja hem superat els 40 anys (permeteu-me que no precisi més) i tenim canalla, i si abans dèiem que el món no entenia aquella generació perduda, ara és aquesta la que no entén el món. Tot el que havíem arribat a comprendre ha desaparegut en l’estona que ens preníem un gintònic, i ara ens movem talperament, buscant alguna cosa on agafar-nos. Som la generació que es va empassar això de l’Estat del benestar, i encara no hem reaccionat al seu desmantellament, incapacitats com estem per a la mobilització i la consciència grupal.

La culpa és de la caiguda del Mur de Berlín. El jovent de totes les èpoques té la missió d’intentar canviar el món, però aquesta generació perduda es va trobar que, quan estava en disposició de canviar-lo, o almenys de provar-ho, el món va canviar tot sol. Als anys noranta del segle XX ja no calia mobilitzar-se, ni fer pancartes, ni lluitar per la desmilitarització o contra les nuclears. Les injustícies van passar a ser administrades per oenagés, el planeta va deixar de ser un lloc conflictiu per passar a ser un lloc atractiu, que valia la pena conèixer, i l’abaratiment dels viatges va propiciar les visites a països que passaven gana “però on tots et miren amb un somriure”. La revolta ja no tenia cap sentit.

Les oportunitats professionals podien sovintejar en un context de creixement, i l’ajornament de la paternitat i el consum a crèdit van allargar la joventut i van propiciar una zona de confort que negava la possibilitat de l’abisme. Però aquest abisme existia, i se’ns va obrir sota els peus l’any 2008. Automàticament els deutes es van convertir en condemnes, els fills van esdevenir càrregues (s’és vist un ús del llenguatge més abjecte!) i l’allargament de la joventut va mutar en un apropament de la vellesa: pots ser jove fins als 40 anys, però als 45 ja ets gran per treballar, de manera que no se t’acudeixi quedar-te sense feina. La crisi ha demostrat que hi torna a haver causes per a la revolta, però aquesta generació perduda, espantada, poruga, no participa de cap codi de rebel·lia, i veu amb rubor com es mobilitzen els grans, els famosos iaioflautes (aquests sí amb les idees clares), i els joves, malbaratats però decidits.

Els joves no ho estan, de perduts, al contrari, ni és cert que no tinguin cap futur. Potser l’única cosa que tenen és futur, i el que els falta són oportunitats. Esperem que els arribin aviat, no fos cas que, amb el pas del temps, ens acabin atrapant i compartim semàntica.